El paraigua màgic

D’on els ha tret és un misteri. No pots saber si els tenia preparats al catau on viu i només els ha hagut d’agafar o si, en veure que plovisquejava, ha anat corrents a un basar i els ha comprat per revendre’ls i guanyar quatre duros. Però a primera hora del matí ja era allà, a l’estació del tren, amb tots els paraigües a dins d’una bossa de paper del Zara. I tu li n’has comprat un (te n’has fet tres euros) perquè el que duies, que era vermell, amb la propaganda d’un festival aeri, te l’has deixat al tren. Ell ja hi deu comptar, amb això. La gent es deixa els paraigües per tot arreu. “Palaigua màyic -ha ponderat amb una veu grisa, com passada per un sintetitzador-. Si tu obres, tope bon rotllo”. I com que ell reia, tu també has rigut. Llavors has vist que llepava una nou de cola.

Però has obert el paraigua (una falsificació de la marca Burberry’s) i t’has posat molt alegre, com si t’haguessis begut aquell còctel que es diu Entre els Llençols. Per comprovar si era una suggestió l’has tancat. I ha sigut com si t’encongissis i no hi hagués ningú que t’esperés. L’has tornat a obrir i has deixat que el mànec descansés al teu clatell. Altre cop t’ha envaït l’optimisme pop.

Mentre has dut el paraigua obert, tenies un fil musical a dins que posava totes les cançons que tu volies. Has vist iaies amb bosses de plàstic al cap, nens amb bótes d’aigua que volien trepitjar bassals i les mares guapes i protectores (les MEF) que aguantaven altres paraigües als urbans que dirigien el trànsit a la porta de l’escola, perquè no es mullessin. Al final del dia has entrat a aquell restaurant rotatori xinès de l’avinguda Tarradellas, perquè saps que allà, quan plou, hi passa una cosa molt graciosa: et fan deixar els paraigües en una glaçonera. L’hi has deixat i te l’has descuidat expressament. Vols que algú se’l trobi i se’l quedi durant un dia. I que després, com tu, se’l deixi per algun lloc. I que aquest sigui el secret.