Però no t’entretinguis pel bosc, Caputxeta...
Em dius que vols fer un encàrrec, que t’agradaria anar a comprar al Marc de les begudes o al forn o a la florista de la rotonda. I jo et dic que d’acord, que hi vagis, i et dono els diners, vigila, sobretot, el pas de vianants, no badis, digues que et donin panets però que no valguin més de tres euros, sobretot, no parlis amb el llop. I te’n vas, amb el teu monederet, tota tu, tan petita, caminant amb una determinació que em commou. Però no em puc quedar a casa esperant-te, patiria massa. Et segueixo sense que ho vegis. Corro d’arbre en arbre, de pal de la llum en pal de la llum, esmunyedissa (t’humiliaria pensar que no me n’he fiat, de tu). T’espio, perquè mil perills et poden sorprendre. No ets tu qui em fa por, és el món. Mil imatges terrorífiques em tenallen. Algú que et volgués robar, que se te m’emportés. Alerta amb aquest possessiu. Se te’m. Ets part de mi, com les plantes que es reprodueixen per divisió de mata. Arribes a la cantonada. Que polida. Que decidida. Espero que entris al forn. Espero que en surtis. Ah, veig que t’han regalat un panet en forma de cargol (t’han vist tan bona minyona...). Llavors me’n torno i m’amago. Sé per quin dels dos camins possibles tornaràs. No sé per què ho sé. Ho sé. Quan juguem a pedra, paper, tisora sé, a cada moment, què trauràs tu. Sempre ho sé. Ja és una atracció que ensenyem als teus companys de classe. Ho endevino sempre. Corro cap al nostre carrer, perquè ara sí que em podries clissar. Aviat giraràs la cantonada. Però encara m’haig d’esperar. I si en aquest interval algú et segrestés? Què li diria al teu pare entre sanglots? Vaig estar-la seguint, la vaig perdre de vista quan girava la cantonada. Un instant. Mil perills. Fins que et veig i llavors ja corro a casa.
Una dona em veu i esclafeix a riure. Jo també. No cal dir res. Ella ha endevinat què faig. Jo he endevinat que ella va fer-ho un dia.
