29/12/2015

Empat i final d’etapa

3 min

1. LEGISLATURA ACABADA. Cada aturada del procés sobiranista obliga a buscar un cap de turc. Ara li toca a la CUP. Uns s’ho han agafat pel costat burleta, traient suc d’un empat insòlit, però no per això impossible, i aprofitant l’avinentesa per proclamar la superioritat de la democràcia representativa sobre l’assembleària. Altres els acusen de traïció a la pàtria per no posar l’objectiu suprem de la independència com a prioritat per sobre de qualsevol altra consideració. En tot cas, seria més interessant preguntar-se pels errors estratègics que han portat fins aquí. El president Artur Mas, des del 27-S, sembla que vulgui disputar a Mariano Rajoy el títol de Don Tancredo de la política.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És cert que l’estat és la institucionalització suprema de la comunitat política, la conversió, per dir-ho a l’aristotèlica, de la potència (la nació) en acte. Però la vida societària transcorre en el marc d’uns models econòmics i socials que determinen entre altres coses la manera de ser de les institucions col·lectives. Quan l’escena política pretén jugar-se com si el tauler identitari i l’econòmico-social fossin de gradació diferent, i el segon s’hagués de supeditar al primer, passa el que acaba de viure la CUP: una organització anticapitalista i independentista s’ha partit per la meitat entre els partidaris de donar prioritat a la independència i els partidaris de prioritzar la lluita pel model de societat, amb el nom de Mas com a pim-pam-pum de la disputa. Ells havien promès no votar-lo, ara necessiten una raó superior per justificar el pas enrere.

En aquests tres mesos de vacació que s’ha donat l’independentisme oficial, el de Junts pel Sí, tot esperant la benedicció de la CUP, qui ha tret rendiment del buit ha sigut l’esquerra d’En Comú Podem, que, prioritzant el discurs econòmic i social, busca ponts amb el sobiranisme i va camí d’aconseguir el lideratge de l’esquerra catalana. Alguns portaveus oficialistes ja els han posat l’etiqueta de cavall de Troia de l’unionisme. Creure’s les pròpies mentides és molt còmode, però condemna a la inòpia. La situació l’ha resumit millor que ningú el polític convergent Carles Campuzano: “La legislatura tal com es va plantejar la nit del 27-S està acabada”.

2. ESTRATÈGIA ESGOTADA. Fa vergonya repetir-ho tantes vegades, però l’atzucac de la política catalana es deu a una estratègia sobiranista errònia marcada per una acceleració que no es corresponia amb la realitat de les relacions de forces (les votacions del 2012, del 9-N del 2014 i del 27-S del 2015 impedeixen al·legar ignorància). Per dissimular el desajust amb la desagradable realitat, s’ha practicat sistemàticament el doble llenguatge, i això és el que ara ja és insostenible. Tots saben, i ho diuen en privat sempre que cal, que la independència no està a l’abast de la mà, per molt que en públic segueixen parlant de desconnexió en divuit mesos.

En aquesta llarga espera, lligat per una declaració parlamentària perfectament prescindible, l’independentisme oficial ha sigut incapaç de teixir una majoria alternativa. Una institució no s’honora proclamant el que no farà. Ara el que decideixi la CUP ja és força irrellevant. Mas ha seguit cremant la seva reputació per guanyar temps per transformar Convergència en un nou partit des del poder, Junqueras busca el lideratge del sobiranisme a risc de perdre el de l’esquerra catalana, i els grups d’esquerres camuflats a Junts pel Sí fan el paper de la trista figura. ¿Un govern a precari, condemnat a durar poc, o noves eleccions? La primera opció només ajorna uns mesos la segona. Tornar a votar hauria de servir per emprendre la rectificació d’una estratègia equivocada, amb nous actors en escena i sense el magma confús de les llistes unitàries.

Qui no es consola és perquè no vol i ara alguns s’enriuen de l’embolic de Madrid. Els partidaris del com pitjor, millor —una altra manera clàssica de l’autoengany— tenen un motiu d’esperança: si la CUP acaba cedint amb Mas, la principal conseqüència podria ser l’acceleració d’un govern de gran coalició a Espanya. La pitjor opció per al sobiranisme. Però sempre és més fàcil viure de fantasies que acceptar que l’escenari ha canviat i que cal corregir errors.

stats