Encara cavem
Thomas FriedmanTenint en compte el que som, aquest pacte fiscal amb els republicans és el millor que el president Barack Obama podia haver fet, ja que apujar els impostos en una època de crisi econòmica no hauria estat una bona idea, i a més, els republicans tenien prou vots per evitar-ho. Però tenint en compte el que hauríem de fer, aquest pacte és simplement una altra injecció de morfina a un país que ha de fer coses grans i difícils, però només vol fer-ne de petites i fàcils. Encara tinc la sensació que estem més pendents de llimar diferències entre els dos partits, que de crear diferències que beneficiïn tot el país.
Els EUA d’avui em recorden, més que mai, una parella de treballadors en la qual el marit acaba de perdre la feina. A més, tenen dos fills estudiants de secundària i una hipoteca, i han esgotat el crèdit de les seves targetes bancàries. Per acabar-ho d’adobar, recentment han decidit acollir el seu cosí problemàtic, Kabul, que no se’n surt i va rebotat de parent en parent. Mentrestant, la mainadera índia d’aquesta família, que oferia els seus serveis de cangur a canvi d’allotjament i menjar, ha estat admesa a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) amb una beca completa i els deixarà d’aquí a uns mesos. Què hi poden fer?
Una estratègia possible seria resguardar-se, no gastar ni un cèntim en res que no sigui el menjar, la hipoteca i pagar deutes. Anirien fent, però no tindrien gaire futur. Una altra estratègia seria demanar un préstec contra el valor de la pòlissa d’assegurança de vida per compensar la manca d’ingressos, continuar vivint com abans i esperar que el marit torni a trobar feina abans no se li acabi la prestació d’atur.
La tercera estratègia, la correcta, seria dir-se: “D’acord, estem en una situació totalment nova per a nosaltres. El pare no ha recuperat la feina. Si volem un futur millor, necessitem un pla per reduir les despeses, estalviar i invertir tot el que puguem, i tan sàviament com puguem, perquè ja no tenim coixí. Enguany, en lloc d’anar a Disney World, anirem de càmping a un parc natural; i el que haurem estalviat, ho farem servir perquè el pare pugui fer un màster. Perquè, de fet, l’índex d’atur entre persones amb carrera universitària és només d’un cinc per cent. A més, deixarem de comprar tota mena d’aparells tecnològics nous, com ara accessoris de mòbils o videojocs, i aprofitarem els estalvis per contractar professors particulars de física i de violí per als nostres fills. Finalment, li direm al nostre cosí Kabul que ha de trobar feina, buscar-se una casa i aprendre a valer-se per ell mateix”.
Igual com la nostra família imaginària, necessitem un pla, no llaminadures. Segurament la citació cínica de la setmana (cortesia de The Daily Beast) pertany a Dan Bartlett, l’exportaveu de l’administració de George W. Bush, que parlava de la reducció d’impostos que Bush va establir “provisionalment” fa deu anys per als americans més benestants: “Sabíem que, políticament parlant, un cop fas una llei, és gairebé impossible fer marxa enrere. No és pas una mala herència. Francament, em satisfà que hàgim estat capaços de posar aquest parany”.
Bartlett no va fer cap reflexió sobre com aquesta reducció d’impostos, que esgota el pressupost, afectaria les mancances actuals del nostre país. Només va fer un gest de celebració perquè, per dir-ho en termes esportius, el Partit Republicà havia fet un gol a Obama.
Sembla que no en siguem conscients: som a dins d’una fossa i encara cavem. Els nostres nivells educatius s’estanquen; les nostres infraestructures estan deteriorades. No tenim prou incentius per acollir alhora la innovació i la manufactura, i no importem prou talent en una època en què hem de competir pels llocs de treball amb indis i xinesos mal pagats però ben preparats. Per poder respondre a tot això, necessitarem una política híbrida nova, que indiqui on hem de reduir, on hem d’estalviar, on hem d’invertir, que hem de gravar i què hem de desgravar. Posar en marxa aquesta nova política és una tasca revolucionària que encara espero que Obama pugui portar a terme.
E.J. Dionne, en la seva columna a The Washington Post, citava el congressista Tom Perriello, del districte de Virgínia, que havia dit que els votants estaven menys interessats en el bipartidisme que en el postpartidisme. I aclaria: “El que busquen és algú que solucioni el problema, i no una solució a mig camí entre els dos partits”.
Llegeixin l’article de dimarts de The New York Times sobre com els especialistes en educació internacional van quedar parats en assabentar-se que els estudiants de Xangai superaven els de molts altres països, tant en les proves de lectura com de matemàtiques i ciències, segons l’informe PISA (Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes), que avalua el rendiment escolar d’estudiants de 15 anys en 65 països. Sí, Xangai representa el millor de la Xina, però el millor de la Xina actualment té uns resultats superiors a la resta del món. Els estudiants americans de 15 anys ocupen el catorzè lloc en les proves de lectura, el dissetè en ciències i el vint-i-cinquè en matemàtiques, per sota de la mitjana.
L’economia no és com la guerra. Que un guanyi no vol dir que l’altre perdi. Per tant, que la Xina hagi millorat és bo per al món. Però el que no pot ser bo per a Amèrica és que cada vegada que tenim un problema demanem un préstec a un país que no només estalvia i treballa més que nosaltres, sinó que també comença a superar-nos en educació. Necessitem un pla.
