Encara som postmoderns?

Ara fa tot just 30 anys, el 1985, es va publicar La fine della modernità [La fi de la modernitat], de Gianni Vattimo, que juntament amb La condition postmoderne [La condició postmoderna], de Jean-François Lyotard, del 1979, representen els dos títols de referència d’aquest gir històric. Com que això és un article escrit en un diari d’informació general, no puc pressuposar que el lector estigui familiaritzat amb la qüestió, i en conseqüència l’explicaré amb quatres pinzellades (de línies inevitablement gruixudes). La postmodernitat, com indica prou bé el prefix, és un àmbit que ve darrere de la modernitat il·lustrada, de vegades fins i tot amb un matís de superació d’aquesta. Des de la perspectiva il·lustrada, la recerca científica que ha fet durant vint anys un físic no està situada en el mateix nivell que l’opinió d’un llec en la matèria. I la pintura de Vermeer, per posar un segon exemple, tampoc no habita la mateixa esfera que els tamborets de Mariscal. Des de la visió postmoderna, en canvi, el treball rigorós d’un científic i les elucubracions poètiques o místiques sobre la mecànica quàntica són dos relats igualment vàlids i respectables, és a dir, equiparables. Paral·lelament, la pintura de Vermeer de Delft i els dissenys de Xavier Mariscal constitueixen un reflex del seu temps, sense cap possibilitat d’apel·lar a jerarquies ni dualitats (el sublim i el vulgar, etc.). Pel que fa a qüestions més intangibles, la postmodernitat és l’era dels valors postmaterials, és a dir, d’aquells que donen per suposades o assegurades les bases del benestar material, com ara la seguretat, l’alimentació, etc. El principal valor postmaterial és l’autorealització personal, i està lligat a d’altres com les preocupacions mediambientals o el llenguatge sexista.

Feta aquesta microaproximació, anem a la pregunta del títol però prenent com a referència algun fet polític d’actualitat, com ara el resultat de les darreres eleccions a Andalusia d’ara fa 10 dies. ¿Com es poden interpretar, des d’aquesta concretíssima clau -tan diferent de l’anàlisi política convencional-, els resultats? Molt ambiguament, però alhora d’una forma que permet entendre coses substancials que gairebé estic temptat de titllar de tendències. El partit que millor representa els valors materials clàssics de tota la vida, el PP, es va ensorrar; però la formació que representa les actituds prototípicament postmaterials i postmodernes, Esquerra Unida, també. Aquesta coincidència va ser molt interessant. Les dues formacions emergents, Podem i Ciutadans, no basen el seu programa en preocupacions ecològiques o matisos relacionats amb el llenguatge sexista, per exemple (com sí que ho fa IU), però tampoc utilitzen el rutinari registre polític economicista del PP. En aquest sentit, estan ubicats en un espai difús i volgudament ambigu. En termes objectius, Podem defensa un ideari propi de l’extrema esquerra, però en cap moment en fa bandera. Fins i tot, Pablo Iglesias ha arribat a expressar una espècie d’equidistància entre les nocions de dreta i esquerra, que suposo que podria arribar a convèncer algú que estigués molt ebri, concretament a prop del coma etílic. ¿Encara som postmoderns, doncs? ¿Com cal interpretar-ho, tot això?

Deixem ara l’exemple il·lustratiu de les eleccions andaluses. La crisi de 2008, la més llarga i ferotge que ha vist el món modern, ha generat turbulències d’un calibre que ultrapassa amb escreix els canvis cosmètics en els partits polítics o les transformacions ideològiques. El sotrac ha sigut tan fort que ha afectat els dos fonaments últims de l’edifici, és a dir, els valors i la mentalitat, que és una cosa més profunda i difícil de commoure que les conviccions ideològiques. La crisi ha fet que en les societats occidentals avançades, la il·lusió d’un benestar material gairebé assegurat des del bressol fins a la tomba s’hagi posat entre parèntesis. Quan les coses anaven bé, quan lligàvem els hàmsters amb llonganisses, la gent estava preocupada pels óssos panda i el feng shui. Avui, els vells es malfien de la pensió, els joves pensen en l’atur crònic i els que estem al mig en una pèrdua de poder adquisitiu que no es corregirà pas a curt termini. La molt sofisticada i postmoderna preocupació pel benestar emocional ha cedit el pas, amb el cap cot, al vulgar neguit per la cartera i la cua de l’atur. Alguns s’han adonat, fins i tot, que Vermeer i Mariscal no són ben bé el mateix, i potser per això últimament passen coses tan estranyes als museus d’art contemporani. Sembla que ja no som tan postmoderns. Millor així, oi?