29/03/2011

Entendre el Japó

3 min
Entendre el Japó

Es diu dels japonesos que saben organitzar bé el desastre. L'escriptora belga nascuda al Japó Amélie Nothomb diu en el seu llibre Estupor i tremolors que els japonesos no saben imaginar, però que en canvi gestionen bé, especialment si tenen temps per fer-ho. Aquests dies ho he recordat i he desenterrat un manuscrit inèdit, producte d'una beca que fa quasi vint anys em va donar la Fundació Japó, que vaig guardar en un calaix cansada que els editors em diguessin que s'ho havien passat molt bé llegint-lo, però que a Catalunya el Japó no interessava ningú.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els japonesos habiten molts Japons. Alguns són opacs, fugitius, inaccessibles; expressen una idea de pàtria i d'identitat que els estrangers acostumem a trobar misteriosa i estranya. D'altra banda, tenen una certa dificultat per explicar als forasters, o aquests per entendre-ho, el significat de conceptes com kotodama , el fantàstic poder de la llengua japonesa; yamato-damashii , l'esperit del Japó; nihonjinron , la discussió sobre l'excepcionalitat japonesa, base del nacionalisme cultural, o kokutai , l'originalitat de l'estructura nacional. Però per molt que m'hi esforci, els meus intents de traducció són massa simples per ser capaços d'evocar la càrrega emocional que tenen. Podem entendre les paraules, però no podem copsar el seu significat quasi místic.

Els japonesos conreen la seva excepcionalitat, i una cosa important que hauríem de saber per entendre les reaccions davant l'adversitat que el país està vivint és que qualsevol cosa que es pugui dir sobre el Japó pot ser veritat, però també ho pot ser la contrària. De la mateixa manera que canvien de color amb les estacions i canvien rols i identitats durant la vida, consideren que un país pot canviar durant la seva història i és saludable que ho faci.

Ningú no va entendre la rendició després de la Segona Guerra Mundial, però l'emperador va parlar per la ràdio i es va acabar la guerra a l'instant. La jerarquia és tan important com respirar, però la jerarquia no entesa com a autoritarisme, sinó com a tradició i respecte. Tant els que exerceixen el control, com els que estan sota control actuen segons la tradició, i això té un sentit. Occident hauria fet servir la revolta contra l'ocupació. El Japó va fer servir el seu concepte d'obediència a l'emperador, el chu , i ho va acceptar amb una enorme dignitat, de la mateixa manera que accepta el ko , l'obediència als ancestres, l' oya , l'obediència als pares, o el shi , l'obediència als professors, i tot això perquè és on , una obligació moral. Per tant, acceptar l'impossible no és difícil per a un japonès, és la seva obligació.

Alguns analistes de l'època escriuen que semblava que la nació somrigués damunt les runes d'Hiroshima o Nagasaki. Era perquè formava part del seu caràcter nacional. Aquest somriure nacional era equivalent a muga , difícil de traduir però molt entenedor dins del marc del teatre noh : viure com quasi mort. Muga és una experiència, és deixar de ser espectador dels propis actes, deixar d'esforçar-se, deixar de resistir, perquè finalment amb muga es guanya, si més no es guanya dignitat. De la mateixa manera que els haikus, fórmula poètica tradicional, provoquen una explosió d'imatges i de percepcions no racionals en les nostres ments, el Japó ens recorda que existeix una realitat no subjecta als sentits i que per això mateix aquests no es poden utilitzar per explicar-la, perquè els transcendeix.

El Japó dels anys setanta va haver de fer front a tota una sèrie de conseqüències adverses degudes al seu miracle econòmic: destrucció de la natura, alienació del poble (el Japó primer, els japonesos després) i una degeneració del seu tan preuat sentit estètic. El país va créixer econòmicament a costa de la destrucció del sòl, de l'aigua i de l'aire, i la gent va aconseguir més benestar material però sacrificant l'esperit. El sentiment que el progrés ha significat pèrdua d'identitat ja era una evidència i ara ho és més que mai. Després de la guerra, el Japó es va refer i després es va repensar. Tot apunta que ara passarà igual. No hi ha veus crítiques ni revoltes populars davant l'adversitat, s'accepta la demanda de perdó del patró de Tepco amb un somriure de resignació i agraïment perquè ara toca construir. Després vindrà el temps de la crítica i de les alternatives. No oblidem que el kanji (caràcters de l'escriptura japonesa) que s'utilitza per expressar la paraula rostre és el mateix que s'utilitza per a la paraula màscara . Això ens recorda que el rostre és el que ensenyem, però que no és necessàriament l'expressió dels nostres sentiments veritables.

Tinc un amic japonès amb qui m'he anat escrivint aquests dies. En el seu últim missatge em demanava perdó i m'assegurava que els japonesos no fugien, sinó que es quedaven allà per arreglar el desastre. També em demanava que tingués fe perquè serien capaços de reparar el mal que havien causat i acabava signant: "Estúpid Masaaki". Aquest missatge expressa en tres línies el que segurament jo no he sabut expressar en 5.200 caràcters.

stats