Publicitat
Publicitat

Enveja de Noruega

La cruel matança a Noruega ha provocat un gran esforç interpretatiu per tal d'intentar de donar-hi algun sentit i posar ordre a la cruel absurditat de tot plegat. El problema, però, és que les interpretacions tòpiques disponibles no encaixen en el cas. Primer, es van escampar sospites sobre el terrorisme islàmic, que haurien acontentat els intèrprets conservadors d'orientació xenòfoba. Però a la vista dels ulls blaus i els cabells rossos de l'autor, van ser els intèrprets progressistes els que van carregar contra l'extrema dreta islamofòbica i la van convertir en causa única i necessària de l'atrocitat d'Anders B. Breivik.

Per raons metodològiques, en l'intent de comprensió que exigeixen els fets dramàtics, s'ha d'anar molt alerta amb les anàlisis automàtiques i tòpiques. En primer lloc, no es pot parlar de terrorisme en el cas dels assassinats d'Oslo, més enllà del fet que l'absurditat de l'acció provoca, efectivament, terror i caos. Però si parlem de terrorisme polític, de l'acció violenta d'organitzacions que l'utilitzen indiscriminadament sobre víctimes per aconseguir els seus objectius "revolucionaris", llavors el cas de Breivik no s'hi ajusta. El cas noruec ens acosta més a les massacres que regularment es produeixen arreu del món civilitzat amb matances indiscriminades dins de grans magatzems o de centres educatius, provocades per individus forassenyats, emprenyats amb el món, i que se'n revengen tirotejant els que en consideren culpables. I la llarga planificació del crim no és contradictòria amb la personalitat patològica de l'assassí, sinó que n'accentua la sospita. En contra del que ens agradaria creure, la reflexivitat no és un remei contra la barbàrie, i els més grans criminals de la història han estat autors de plans llargament meditats, planificats i ben argumentats.

En segon lloc, la desproporció entre la magnitud de la causa suposada i l'excepcionalitat de la resposta també fa dubtar. Si l'ascens de l'extrema dreta a l'Europa central i nòrdica és tan gran, i si el seu discurs fos causa d'aquesta violència, llavors el que caldria explicar és per què no hi ha més casos com aquest, especialment en països tan oberts i tolerants com Noruega. Jann Kristiansen, cap del servei secret noruec, ha estat franca quan ha dit que al seu país no es vigilen els partits legals, per d'extrema dreta que siguin, i que no hi tenen infiltrats. És a dir, que tots els Breivik hipotètics haurien tingut les mateixes possibilitats d'actuar violentament. És cert que en la retòrica paranoica de Breivik hi ha islamofòbia inspirada en els pitjors discursos xenòfobs dels partits d'extrema dreta de tot Europa. Però l'interrogant difícil de respondre és si el discurs islamofòbic és el que va alimentar un projecte criminal individual, o si el projecte criminal d'un paranoic va trobar en les idees islamofòbiques la millor justificació disponible al mercat. Els centenars de pàgines de Breivik, on es barregen idees xenòfobes amb deliris medievals que el portaven a sentir-se un croat i a imaginar l'existència de cèl·lules de suport inexistents, fan pensar més en un relat justificador que en una ideologia prescriptora.

No estic disculpant Breivik de res, un assassí confés del qual simplement la justícia noruega haurà de considerar el grau de responsabilitat i culpa que se li pot atribuir segons la seva capacitat mental. I, encara menys, no pretenc estovar el judici ètic i polític sobre els discursos xenòfobs dels partits d'extrema dreta. Tot el contrari: crec que seria un error fer la crítica d'aquestes organitzacions pel fet que, esporàdicament, proveïssin d'arguments a un criminal trastocat. La veritable gravetat de la seva existència és el mal que fan estenent prejudicis entre la bona gent que mai no matarà ningú ni tan sols insultarà un estranger però que en desconfiarà i li atribuirà la responsabilitat de les seves limitacions.

La joventut d'aquell estat, independitzat de Suècia el 1905, que no arriba als 5 milions d'habitants, no ha estat obstacle per demostrar una extraordinària maduresa democràtica. Davant les pressions externes per fer créixer el control estatal sobre grups, persones i idees, el primer ministre, Jens Stoltenberg, respon que el model de societat oberta i tolerant no canviarà, que la llibertat d'expressió ha d'incloure els més extrems i que el que cal és més democràcia. L'increment de control es limitarà a 100 policies més sobre els escassos 11.000 actuals. Ningú no ha mostrat voluntat venjativa, i troben que els possibles 21 anys de presó de condemna ja són molts anys. I el 94 per cent de la població dóna total suport a aquestes idees. Noruega ens assenyala el camí: els nostres problemes són de debilitat democràtica, i la solució, la radicalitat democràtica. Enveja de país!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT