Publicitat
Publicitat

Enveja heroica

Al Japó de les pedres en fan herois. Penso en els cent vuitanta que s'han quedat a liquidar la central nuclear de Fukushima sabent que han de rebre nivells de radiació letals. Que són carn de canó i de càncer. No corren un risc. Corren la mort prematura segura.

Em faig pesada si dic com m'enyoro, jo, dels herois? De quan la llibertat no era ser lliure de ser egoista. De ser indiferent. De ser un gandul. Hi ha qui diu que Espanya és un país de pacifistes pel trauma de la Guerra Civil. Jo no crec ni una cosa ni l'altra. Jo crec que a Espanya hi ha força menys pacifistes que gent que fuig de les complicacions. I crec que les guerres civils sovint les perden els valents i les guanyen els covards. I que això malmet, no diré la raça, però sí el sentit col·lectiu de la decència. Determina si ja per sempre més els herois seran per admirar o per enfotre-se'n.

Un heroi sempre fa més goig de lluny, en un país estranger. Fins i tot als Estats Units, que tants soldats morts han arribat a embolicar amb la bandera, els posen bastons a les rodes. A milers de bombers i treballadors d'emergències i operaris de rescat i ja no sé com més dir-ne, dels pobres desgraciats que van passar dies i setmanes mamant infern a la zona zero, els han regatejat miserablement l'assistència sanitària que es mereixen. Car una gran majoria han contret o contrauran tota mena de malalties pulmonars fastigoses. I de càncers, esclar.

La diferència amb els herois japonesos és que ells no ho sabien. Ningú no els va advertir què s'hi jugaven per rescatar tanta gent colgada viva sota l'horror. Ningú no els va dir: els trauràs a ells, però t'hi quedaràs tu. No avui. No demà. Mera qüestió de temps. L'infern sap esperar.

En un primer moment les autoritats de Nova York van aprovar una llei que preveia indemnitzacions milionàries. No per anar de festa sinó per pagar els metges. Per mantenir els que ja no poden o aviat no podran treballar. Després van venir la crisi i la mesquinesa i concretament els republicans (té pebrots) es van oposar com gat panxa enlaire a aprovar el tema al Congrés. Finalment es va aprovar, però amb una retallada horrorosa. I encara un jutge va haver de collar fort perquè els advocats no se'n mengessin la meitat.

és tot tan indigne . Qui voldrà ser mai més heroi per aquest preu, a Nova York o a Torredembarra? Se m'entén si dic que, en aquesta hora tan absolutament fosca, envejo el Japó? La famosa enveja de penis de què Freud parlava (i que a la pràctica no l'ha vist mai ningú) jo només l'entenc i la veig possible com una enveja dels herois. D'aquells que tot ho arrisquen i tot ho donen, a canvi de... què? Qui s'ho pregunta, no cal que s'hi trenqui el cap: mai no tindrà la resposta.

per cert, gaddafi , que et bombin. O concretem: que et donin pel cul amb una canya esquerdada. Així es deia de l'enemic fa molts anys al poble veí del de la meva mare, que es diu Sant Hilari Sacalm. D'allà va sortir per no tornar mai més un tal general Moragas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT