Publicitat
Publicitat

Enyorança de la revolució

Dissabte passat, jornada de reflexió a l'ombra d'un lledoner centenari: parlàvem de les acampades. Un dels presents em va preguntar quines revolucions estan pendents. La independència, vaig dir, però a més jo posaria el sistema financer al servei de l'economia i la política per sobre de l'economia; posaria el saber al centre de l'univers personal, per tal de moderar les apetències humanes que ho destaroten tot, i refundaria els partits polítics com a entitats de reflexió i no pas de gestió. Coses, doncs, molt terrenals. Vaig tornar la pregunta i un interlocutor va dir que la revolució s'estava gestant tota sola, perquè estàvem al mig de tres crisis que mai havien coincidit en la història: la crisi energètica, l'economicofinancera i la demogràfica, però que a canvi teníem en marxa la revolució tecnològica que ens donava eines tangibles. La independència, va afegir, ens ajudaria a sortir-nos-en millor. Un tercer, el més savi de nosaltres, va dir que ell canviaria la relació de les persones amb l'espiritualitat i també amb la producció i el consum, perquè se'n derivés una societat diferent. Jo vaig pensar que aquesta era la revolució que més m'agradava, però que no sabia com fer-la.

El cas és que el jovent congregat a la plaça de Catalunya, o en altres places catalanes, vol pagar la hipoteca. Literalment. Un d'ells va dir: "Volem viure com els nostres pares", és a dir, en un marc de progrés material i estat del benestar. Fa una mica d'angúnia observar un jovent que protesta sense cap ideal. És cert que criden contra els banquers i s'aparten dels polítics, però mentre fan veure que lluiten només estan reclamant el confort a què creuen que tenen dret. Confort, no pas ideal. Tenen raó, és clar que sí: Europa està fent mans i mànigues perquè Grècia cregui i es reformi, no pas perquè els grecs visquin millor, sinó perquè el país pagui el deute, altrament trontollarien els bancs alemanys. Europa està fent números, i el jovent està muntant el número perquè volen tornar al passat: a la feina fixa, la hipoteca accessible i una sanitat pública amb capacitat d'incrementar el dèficit. Brutal.

No és estrany, doncs, que la protesta catalana sigui un rebot textual de la protesta espanyola. Pur mimetisme fins i tot en els eslògans. Ens hauria de preocupar que l'independentisme no hi hagi tret el nas. No vull dir que no hi hagués independentistes, que sí que hi eren, però la dependència no sembla tenir res a veure amb les penúries econòmiques en l'equació d'aquests joves. Vol dir que tenim un problema, perquè a aquest jovent malcontent la independència li hauria d'anar com un guant, i aleshores seria una revolta amb més cara i ulls. I també seria contra l' statu quo polític, que tot ho desa al calaix per no fer front a la realitat. Quina enveja, per tant, en veure els resultats de Bildu: un país que aposta fort i al qual no cal que se li facin gaires dibuixos, reconeix els seus a la primera.

Dit això, entrem en matèria. L'independentisme català ha fet una planxa considerable en les eleccions municipals. Ha estat escombrat: el format convencional d'ERC no convenç gaire; la trajectòria erràtica del senyor Laporta no hi suma res; els partits emergents no aixequen un pam de terra. Comptat i debatut, l'independentisme, que hi és -tenim el resultat de la consulta barcelonina-, ha tornat a votar Convergència. Li ha donat un poder certament excessiu que jo crec que surt més de la incertesa que no pas de la convicció. Semblen gent capaç d'agafar el timó, d'enfrontar-se a la realitat, i la realitat que cou és la crisi: un altre cop, la gent no acaba de lligar crisi (espanyola) i independència. Per tant, diuen els votants, aparquem les il·lusions i votem els que ens trauran del pou. A Convergència se li gira feina.

Gran ensulsiada de l'esquerra i enfortiment del PP, en una lògica perfectament espanyola de PSOE baixa i PP puja. El PSC hauria de revisar moltes coses, començant per allò que no li agrada: la pròpia identitat. Fer esgarips perquè "les velletes ja no tenen berenar a la Vall d'Hebron" (Hereu) o l'encara més fàcil "ai, que ve la dreta" del senyor Zaragoza no ha donat resultat, potser perquè de l'esquerra se n'espera intel·ligència i no buidor. Queda clar també que la campanya contra les retallades l'està portant sobretot el personal sanitari i docent que vol conservar feina i estatus. I a aquesta falta de doctrina i realitat cal atribuir la pujada, preocupant, de Plataforma. És obvi que per bé i per mal som a Europa, però tenim una manera peculiar i exitosa d'integrar els immigrants, i val més que la comencem a explicar ben explicada, perquè la inversió en cohesió social no generi ni por ni rebuig.

Finalment, compte amb el possible maridatge entre CiU i PP, estrany a la lògica del país lliure. Perquè algun dia Convergència haurà de retre comptes a aquest vot independentista que l'està portant a fer el cim. Si Convergència en prengués el lideratge, aviat hauríem quadrat el cercle. Però molt em temo que això avui és somiar truites.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT