11/04/2016

Escalfabraguetes

2 min

He llegit, aquest cap de setmana, diverses opinions a l’ARA sobre el debat de la llengua i les subscric totes. Us diré que quan vaig començar a escriure llibres, cap a l’any 99, em pensava, de veritat, que ho tindria tot. Volia una llengua moderna i no gens encotillada, com l’anglesa. Volia neologismes, paraulotes, argot, normalitat. Llavors, hi havia qui deia, encara, barbarismes com Teuvetrès o busson, però l’estructura lingüística estava força intacta. Ara és al revés: de barbarismes pocs, però cap pronom: “Ara vaig”, “Em nego”... Els nostres fills ho diuen perquè ho senten dir als monitors de menjador, als mestres i als que surten per la tele i la ràdio. De tota manera, des de fa uns cinc o sis anys detecto, quan vaig a fer xerrades a les universitats o a les llibreries, un gran interès dels ciutadans per parlar en català i fer-ho bé.

Fer oficial una llengua no és cap fórmula per aconseguir que pervisqui, com sabem. I tenir-ne dues de cooficials suposa, com sabem també, haver de fer complir lleis per a aquestes dues llengües (en igualtat de condicions) que poden ser malèfiques per a la feble. Penso en mitjans de comunicació, documents oficials, funcionaris, etc. Però trobo que tot això tan delicat ara mateix no és urgent. I m’agradaria equivocar-me, perquè jo voldria ser independent demà, no quan tingui pelleringues per tot arreu. Iniciem un debat sobre la llengua a la Catalunya independent (i, quina maaaandra, ja surten els poderosos, els que ho tenen tot, que acusen els signants del manifest de, per exemple, racistes) quan no tenim data per a la independència. Un dia també haurem de decidir si tindrem o no exèrcit i com serà la bandera de la República. Són debats necessaris, però fer-los ara, que tornem a ratificar la declaració del 9-N, com en un infernal dia de la marmota, em fa pensar en una paraula catalana ben genuïna: escalfabraguetes.

stats