Escarni

Quan es feia un greuge important a la població, la saviesa antiga aconsellava als poderosos oferir una reparació simbòlica en forma de ritual de sacrifici. Durant quatre mesos hem viscut un episodi ben desgraciat de la política espanyola, una minilegislatura de la vergonya. Els quatre principals partits han sigut incapaços de trobar una majoria per governar. I ara tornem a les urnes i es demana als ciutadans que votin els protagonistes d’aquest espectacle tan poc exemplar. Se’ls va elegir perquè governessin o deixessin governar. Han fet el ridícul. La mínima compensació que els electors mereixien era enviar a casa els que no se n’han sortit. Ni aquest detall han tingut. És un escarni.

Aquest episodi diu molt sobre la crisi de les institucions polítiques espanyoles, i en especial dels dos partits que les han articulat fins ara. PP i PSOE són dues organitzacions extremadament jerarquitzades, burocràtiques i sense espai per al debat polític intern. La confrontació d’idees és un exercici desconegut. La vida política es limita a obscures intrigues entre baronies i grups de poder. Les discrepàncies no s’expliciten, només s’intueixen. El silenci és la màxima expressió que es permeten els crítics. La renovació depèn del que mana: per tant, és reafirmació en la submissió. PP i PSOE van viure el 20-D una catàstrofe electoral i han fracassat a l’hora de formar govern. Ni així tenen capacitat per forçar la sortida dels protagonistes del desastre. El PP, instal·lat en l’immobilisme, corcat per la corrupció, és incapaç d’afrontar la regeneració ineludible. I el PSOE, una mà a la dreta (Ciutadans) i un dit a l’esquerra (Podem), ha aconseguit que els electors no sàpiguen què voten si voten socialista. ¿Pot ser que no tinguin ningú per reemplaçar a qui els ha dut fins aquí?

Es podria tenir més indulgència amb els que acaben d’arribar, per deixar-los temps per créixer. Però havien de portar el canvi i s’han acoblat molt ràpid a l’estil de joc PP-PSOE. Ni tan sols els han fet pujar els colors.