Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Escenes d'una ciutat

En un bar del barceloní carrer Consell de Cent, entre Enric Granados i Aribau, i entre les vuit i les nou del vespre, un grup de congressistes americans del mòbil es troben en ple after job . Ja fa una bona estona que han acabat la feina a la Fira i ara es dediquen plàcidament a buidar canyes de cervesa i bosses de patates Ruffles (amb gust de pernil). Comenten la jugada i tiren floretes a la cambrera. L'únic que parla castellà (amb accent cubà) intenta lligar amb ella: l'intent és ferm, però ja es veu que resultarà infructuós. La cambrera, tanmateix, somriu, dóna conversa i va servint rondes de cervesa i patates.

A través del vidre de la porta del bar es veu el carrer atapeït de trànsit, ple de busos que han hagut de desviar-se de la seva ruta habitual. Això és perquè la Gran Via encara està tallada a l'altura de la plaça Universitat, on els estudiants (perdó: l'Enemic, d'acord amb la interessant terminologia del cap de la policia valenciana) continuen les seves protestes. Estudiants i policies encara estan calents per la calor que desprenien els contenidors de brossa cremats unes hores abans, i per l'escalf de les consegüents càrregues policials. Es nota en l'aire l'electricitat estàtica que sempre deixen surant els esclats de violència, que és una cosa que fan uns senyors que tothom anomena els Violents i que tenen l'especialitat d'infiltrar-se en les manifestacions d'estudiants per mirar d'animar una mica la festa. No hi ha constància que, durant les càrregues, els Mossos increpessin els estudiants en castellà, per allò de fotre.

Dins el bar de Consell de Cent, la cambrera es declara encantada de la vida amb els congressistes del mòbil. "Fa tres dies que vénen -explica, amb el signe de l'euro dibuixat a les pupil·les- i són un encant. Com que vénen en un pla mig de vacances estan relaxats, i tot va com una seda. L'altre dia fins i tot un japonès em va somriure: en setze anys de servir copes, mai cap japonès m'havia somrigut", reflexiona. Els americans de les Ruffles no només li somriuen, sinó que se la mengen amb els ulls amb aquella desimboltura tan típicament ianqui, més ostensible en cada ronda de canyes que consumeixen. El de l'accent cubà s'ho treballa a consciència, però debades. En acabar-se les cerveses, els bonhomiosos congressistes aniran a sopar en un bar de tapes que els ha indicat la cambrera, al carrer Aribau.

Soparan més contents que un gínjol, del tot aliens a la tensió encara perfectament perceptible només dos carrers més avall. L'endemà ja és l'últim dia del congrés, i els americans se'n tornaran a la seva home sweet home tan relaxats com van arribar (o encara més i tot, els que hagin aconseguit lligar). I nosaltres ens quedarem aquí, sospirant perquè tornin aviat a gastar diners als nostres locals, mentre ens cansem als embussos produïts per manifestacions perfectament legítimes que només, ai las, tenen la pega de la participació dels Violents.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT