Publicitat
Publicitat

Escolta, Espanya

Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana: parlo en la llengua que m'ha donat la terra aspra: en aquesta llengua pocs t'han parlat; en l'altra, massa.

Així comença la primera estrofa de l' Oda a Espanya del nostre gran poeta Joan Maragall, de qui enguany commemorem el centenari de la mort. Fa pocs dies vaig tornar a sentir els versos esplèndidament declamats per un grup d'amateurs de Cassà de la Selva que, d'aquesta manera i amb tota dignitat, homenatjaven Maragall a Campllong. Coses així fan sentir orgull de país.

Però, ai!, més de cent anys després, Espanya continua sense escoltar. Tenim un estat que, des de molt abans de ser-ho, sempre s'ha estès sobre un territori pluricultural i multiforme. Ja en època de l'Imperi Romà la península Ibèrica no constituïa una sola Hispània sinó tres -la Bètica, la Lusitània i la Tarraconense- i, encara, dintre de cadascuna la diversitat era la norma general. Així doncs, la nostra riquesa cultural ve de molt lluny i fins i tot tenim miracles de supervivència lingüística com el basc, que va resistir l'expansió generalitzada del llatí.

Només amb els Reis Catòlics va començar el que ara coneixem com a Espanya, amb una separació definitiva de Portugal el 1640, que va guanyar la independència mentre Catalunya perdia la Guerra dels Segadors sota el regnat de Felip IV i el seu tot poderós comte-duc d'Olivares, que estaven més interessats per sotmetre Catalunya.

A finals segle XX hem vist com a Europa desapareixien alguns estats i en naixien d'altres en una demostració que les fronteres poden ser ben artificials.

Un estat com l'espanyol, que té dins els seus límits pobles i cultures històriques amb personalitat pròpia, hauria de crear un espai còmode per a tothom, com ho ha de ser una casa per als seus ocupants. Quan no es fa així, s'alimenta un sentiment de rebuig i les ganes de sortir d'una estructura que ofega. Una solució viable podia haver estat el federalisme, però no sembla que hi hagi cap interès per tirar-lo endavant.

A Catalunya està arrelant un sentiment d'incomoditat. És un fet evident que l'independentisme ha crescut i els que s'esquincen les vestidures s'haurien de preguntar per què.

Per no anar lluny en la història d'unes relacions difícils, centrem-nos en el que ha passat en els darrers temps. Resulta que anar contra Catalunya és un producte que ha venut en política, tornar de Madrid amb les mans buides s'ha repetit massa sovint i ha estat un fet el boicot als productes catalans. Sentim que moltes vegades se'ns ha pres el pel i se'ns ha faltat al respecte.

A Catalunya no es pot negar que som solidaris i, malgrat això, se'ns acusa del contrari. Paradoxalment hem vist i comprovat com, encara en època de vaques grasses, no ens arribaven els equipaments i infraestructures que en canvi veiem que es prodiguen en altres autonomies. I ara hem d'estar contents perquè se'ns permet endeutar-nos més.

Ens hauríem de plantar més sovint, com s'ha fet ara amb Renfe i la rebaixa del 5% dels billets de tren. Al País Basc ho tenen millor: recapten els impostos i després tornen a Madrid el que tornen.

Barcelona va tenir l'AVE 17 anys més tard que Sevilla, la Renfe va com va, tenim poques autovies, el subministrament elèctric ens va petar fa un parell d'anys i també va anar d'un pèl que Barcelona es quedés sense aigua.

Un cas ben concret: per anar a Saragossa des de Madrid, autovia gratis; i des de Barcelona, peatge. El mateix passa a València: des de Barcelona, peatge; des de Madrid, una esplèndida autovia que, a més, en diuen de l'Est, marcant ben bé el sentit de la marxa. I el metro? Mentre que a les terminals de Madrid ja s'hi arriba en metro per 2 euros, quan veurem acabada la línia 9 a Barcelona?

A Catalunya hem passat en pocs anys de 6 milions a 7,5 amb una allau d'immigrants que planteja noves necessitats. I tot això ho hem hagut d'afrontar sense tenir més recursos per a escoles i altres serveis bàsics. Tot ho hem anat suportant, per no parlar del vergonyós procés de la reforma de l'Estatut.

Per això els ciutadans, tips de ser cornuts i pagar el beure, es demanen amb intensitat creixent: no ens surt massa car ser espanyols? La ciutadania va parlar ben clar en la gran i tranquil·la manifestació del 10 de juliol, però, ai!, els dirigents polítics van dilapidar un cop més el patrimoni que els havia servit en safata. L'endemà mateix, les disputes i picabaralles van esmicolar el nítid missatge.

Madrid i el govern central poden estar ben tranquils mentre aquí cadascú vagi per lliure i brandi una barra de la senyera pel seu compte, sense sumar esforços i atomitzant els moviments independentistes. La divisió interna ha estat un mal endèmic de Catalunya i, mentre això no canviï, l'adéu Espanya seran només les paraules finals de l'oda de Joan Maragall.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT