"Escombro per la pàtria, senyor..."
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]
Tenim la sensació, pel to dels articles que publica la premsa solvent, ciutadana i comarcal, pel tema de les converses més freqüents entre pagesos i ciutadans, que el Catalanisme, en la seva accepció genèrica, ultra ésser una política, passa a ésser, per la voluntat dels millors, una moral. En pocs dies, en diaris catalans de matís divers hem llegit profusament els mots competència, solvència, responsabilitat i llurs homònims i equivalents en articles dedicats a parlar de l’“endemà de la implantació de l’Estatut”. Uns i altres, tradicionalistes o futuristes, convenen a acceptar com una realitat la conversió en corpori i tangible, el dia mateix de la implantació de l’Estatut com a assaig de règim autònom, del mite d’una transformació social i ètica dels catalans. [...] A l’hora de bastir de nou el nostre edifici ens caldrà ésser durs amb nosaltres mateixos i amb els altres. Haurem de tenir sempre present que, d’una part de les adversitats que cauran damunt nostre, ja no en podrem fer responsables ningú més sinó a nosaltres; que en alguns aspectes de la vida ciutadana i nacional la nostra responsabilitat serà absoluta. Aquesta decisió, aquesta lluita contra la incompetència, aquesta exigència envers nosaltres mateixos i envers els possibles pertorbadors de la tasca de reconstrucció (que potser sortiran dels nostres mateixos rengles) seran principalment corporatives. [...] El millor patriota serà, d’ara endavant, aquell qui en l’ordre de la seva activitat professional, intel·lectual o tècnica, realitzarà bé la seva obra. Com en els temps d’En Prat de la Riba, el Catalanisme voldrà dir amor a l’obra ben deixada. [...] El vell patriota ha callat fins ara i ha sacrificat el seu idealisme per amor de la solidaritat. El nou s’ajustarà amb aquells qui acceptaran aquesta versió del patriotisme, a la vegada local i universal, profundament humà. Us plau conèixer un fet? Uns nostres companys es van meravellar, en terres de Baviera, de l’extremada, gairebé inconcebible, pulcritud amb què un veí escombrava la vorera d’un edifici. “Amb el mateix endreç amb què un joier treu la pols dels aparadors...”, diuen els nostres amics. Tan exagerada era, als ulls dels nostres compatriotes, aquella delicadesa d’escombrador, que no van saber resistir la temptació de preguntar-li per què escombrava amb tanta de solemnitat. -“Escombro per la pàtria, senyor...” Ens cal un exemple de més vivor?
