Esdeveniments i processos
Deia no fa gaire en una entrevista Rosa M. Calaf, degana i mestra de reporters, que el periodisme actual tendeix cada cop més a informar d’esdeveniments i no de processos. No posa les TIC al servei dels continguts sinó els continguts al servei de les TIC. I la il·lusió que creen de ser sempre a tot arreu ens condemna a l’infern de l’actualitat: al frenètic publicar abans que ningú l’escuma dels fets, a un dir sense reflexió que atordeix i ofusca. I és que, mentre que els processos són interpretables racionalment -permeten explicar per què passa el que passa-, els esdeveniments només apel·len a emocions, viuen de l’impacte i la morbositat.
I tot això Cui prodest? Doncs se’n beneficien els que no volen, de cap de les maneres, que la feina d’un bon periodista els lligui a les tragèdies que patim. L’actualitat aixeca prou polseguera perquè no vegem que les economies que viuen de fabricar i vendre armes -com diu Samuel Aranda dues pàgines enrere- necessiten crear enemics perquè el negoci floreixi. D’aquesta fàbrica, la de crear enemics, se n’ha dit guerra al terrorisme, i ha tingut un èxit tan rotund que milions de famílies han hagut d’anar-se’n de casa seva perdent-ho tot i jugant-s’hi la vida.
Un bon periodisme, un periodisme de processos, ens hauria de fer veure que tragèdies tan diverses com l’obesitat infantil, la crisi de refugiats o l’escalfament del planeta claven les arrels en una mateixa forma de barbàrie: que el poder de debò estigui en mans d’una petita minoria sense cap control democràtic; que el culte a l’enriquiment sense fi hagi sotmès lapolítica als dictats d’un monstre que anomenem mercats.
Avui molts catalans vivim capficats en un altre procés, el sobiranista. I és raonable i just que vulguem el màxim autogovern. Però l’intent de manar en nosaltres, fins i tot si disposem d’un estat propi, serà un miratge si les grans corporacions mundials i el gran capital hi continuen manant més que els polítics que escollim. La DUI o un referèndum són nomésesdeveniments, el procés sobiranista-el nostre empoderament- avançarà el dia que aconseguim, per exemple, sortir de les festes de Nadal sense un munt de regals i de quilos que no ens ajuden gens a ser més feliços i que faran més difícil el futur dels nostres fills.
El meu desig de Cap d’Any és que siguem capaços de fer el periodisme que ens ajuda a entendre que l’últim responsable de l’Aylan mort damunt la sorra, com a símbol de tants i tants esdeveniments horribles d’aquest 2015, no són monstres abissals que han emergit de les tenebres d’una religió sinó processos que formen part del dia a dia; processos que, si vivim amb la màxima radicalitat i coratge la condició de ciutadans, podem denunciar, afeblir i eradicar.
No crec que canviïn el món les cimeres dels alts representants, les j et set connivents amb els lobis, sinóla capacitat de la gent per organitzar-se i inflar bombolles d’autèntica democràcia amb valors molt més humans que els del món globalitzat. La gran vitalitat de la societat civil del nostre petit país hauria de tenir prou bufera per inflar-ne una aquest 2016 que estem a punt d’encetar.
