Publicitat
Publicitat

Espoli, Constitució i PxC

El primer aliat del nazisme a Catalunya és l'espoli fiscal. Els oportunistes del color de la pell, aquests delinqüents ètics disfressats de polítics, tenen en el colonialisme fiscal l'aliat necessari per tirar endavant el seu projecte de trencament social i nacional. Catalunya podria atendre perfectament les necessitats socials amb els recursos que genera si no fos perquè l'Estat, hi mani qui hi mani, n'espolia una quantitat inacceptablement elevada. Recordar les xifres és convenient i no ens n'hem de cansar: la quantitat que ens és espoliada anualment puja a més de 20.000 milions d'euros. El dèficit acumulat de la Generalitat és d'uns 13.000 milions d'euros. El dèficit de la sanitat catalana, aquesta sanitat que ara ens veiem obligats a racionar, ronda el 15% d'aquesta xifra. Penseu en el que passa amb tota mena de polítiques socials, des de la PIRMI fins a les beques menjador, passant per les beques per estudis o bé per la formació específica per als nous catalans que tenen ganes de sumar-se amb naturalitat a la nostra societat. Les necessitats estarien molt més ben ateses de comptar amb la riquesa col·lectiva que nosaltres generem.

El problema de Catalunya, per tant, és un problema relacionat amb els recursos públics disponibles per atendre les necessitats socials derivades del model econòmic vigent. Hem importat mà d'obra perquè el mercat ho ha propiciat. Ara ens n'hem de fer càrrec. La immigració és un problema al qual cal fer front amb criteris i polítiques clares, però també amb recursos. Els recursos que l'Estat espanyol ens espolia. Nosaltres en tindríem si no ens els prenguessin. Aquesta és i ha de ser l'arrel de totes les discussions, de tots els debats polítics, fins a arribar on calgui políticament parlant. Aquesta ha de ser la funció actual del catalanisme a Madrid. Portar-ho al terreny de la pell és fer el joc als qui ens ho volen negar tot. Ells són els que alimenten els totalitarismes separadors, els que donen coartades als agents de la religió-ideologia que trenca les nostres barriades.

Catalunya no és un "país-essència". Qui ho defensa és que no viu al nostre món. Catalunya és molt més un "país-idea", un país fet a base de voluntats compartides. No importa d'on venim, perquè el que ens importa de debò és anar definint democràticament cap on volem anar. Aquest ha estat el secret de la nostra supervivència com a nació, i ho seguirà sent. Defensar una Catalunya per als catalans primer és no defensar res de res. Els polítics que més s'han descarat des del punt de vista xenòfob i populista, siguin del partit que siguin i del poble o ciutat que siguin, tenen trajectòries personals absolutament allunyades del catalanisme, per no dir ben enemigues de la idea majoritària de país que tots compartim. Ells són l'epígon del projecte de destrucció nacional que té com a aliat el colonialisme fiscal.

Per això és tan greu que ara PP i PSOE corrin a tocar la Constitució per mirar de frenar el dèficit de les administracions espanyoles -la Generalitat de Catalunya entre elles- quan Espanya té deures pendents molt més urgents que el de frenar la irresponsabilitat dels seus líders per la via constitucional. Per via constitucional és molt més urgent frenar l'espoli fiscal. La Constitució parla de drets i deures fonamentals. Espoliar vol dir sotmetre persones concretes a una tensió econòmica, financera i social que les posa a les portes de la desesperació. Persones que, per tant, veiem conculcats els nostres drets fonamentals.

La Constitució del 78 és una llei sorprenentment bona per tractar-se d'una llei espanyola. És una llei fruit de les circumstàncies, fruit d'una generació de persones que tenien un ull posat al retrovisor de la història. Com deia en Benet, "vam votar juntes persones que havien estat a trinxeres enfrontades". La interpretació de la Constitució ha malmenat gran part de l'esperit d'aleshores. El problema d'ara mateix és que la molt escassa política de l'Estat pot acabar banalitzant-la del tot. L'oportunisme dels grans partits estatals no és averany de res positiu per a nosaltres, els catalans. Obrir el meló constitucional per parlar de recursos públics sense parlar del que veritablement afecta la nostra qualitat de vida, els diners que ens prenen, és una demostració que Catalunya no forma part fonamental de la construcció de l'Estat. Som seus, però no som dels seus. L'escassedat de recursos disponible per atendre les nostres necessitats socials afavoreix el creixement del populisme antisocial i totalitari. No n'hi ha prou mostrant indignació, no serveix per res aixecar "cordons sanitaris". Calen diners, els nostres diners, per oferir una alternativa millor que la de fer fora persones innocents que han vingut a viure amb nosaltres atretes per un somni de prosperitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT