Publicitat
Publicitat

Esport i política

Durant la dictadura franquista molts pares que havien viscut les calamitats de la Guerra Civil i la postguerra advertien els seus fills de no barrejar-se en política, ja que això -deien- només els podia portar problemes. Lògicament aquests progenitors preocupats per la integritat dels seus descendents es referien a la política que es podia fer contra la dictadura, sempre arriscada, no pas a la que es duia a terme des de les poltrones del franquisme, força més plàcida. Perquè, certament, un bon nombre fills d'aquest país van pagar amb la presó, la tortura i, fins i tot, amb la vida, l'oposició activa al règim. Al contrari, altres nadius de la nostra terra van viure una existència ben regalada gràcies al seu arrenglerament amb la dictadura que es proposava anorrear-nos com a poble. L'exemple de l'apolític Samaranch és prou sagnant, a més de ser ideal per desviar l'article cap a l'espinosa relació entre política i esport.

Tal com els pares mencionats durant el franquisme, ara també se senten moltes veus que critiquen la identificació entre esport i política. I, de la mateixa manera, ho fan posant l'accent únicament en una de les possibles facetes d'aquesta relació. Així, que més de 600.000 persones exigeixin l'oficialitat de les seleccions catalanes és fer política, mentre que barrar el pas a aquesta possibilitat amb tota la força i els recursos d'un estat, no. Que, per exemple, Oleguer Presas exposi les seves idees és fer política i, per tant, el que cal és linxar-lo sense miraments. Que Pau Gasol es mostri des dels Estats Units com el campió de l'espanyolisme, no. Així, massa sovint, els que afirmen que la política i l'esport són com l'oli i l'aigua aplaudeixen a rabiar davant de la millor operació de marquèting de l'espanyolisme en les darreres dècades: la creació del mite de la roja . Un mite tan esportiu com, evidentment, polític.

Fa una setmana en vam tornar a tenir un nou exemple durant la celebració de la final de la Copa del Rei de futbol al camp de Mestalla. Ja ho va advertir el mateix Pérez Rubalcaba durant les hores prèvies al partit: "Barrejar esport i política no és bo". La barreja, òbviament, era xiular un himne que molts espectadors catalans no sols no senten com a seu sinó que perceben com una cosa negativa. En canvi, res a dir del fet que les autoritats esportives espanyoles obliguessin els assistents a escoltar la Marxa reial a un volum que, segons alguns diaris madrilenys, podia arribar al límit del dolor. La dèria per contrarestar la previsible xiulada dels aficionats blaugranes va dur aquests responsables a treure's de la màniga una mesura dràstica que no tenia res a veure amb el futbol. A Mestalla, així, es va viure la barreja entre esport i política en estat pur, amb mig camp aplaudint i l'altre mig protestant. Amb mig camp ple de símbols espanyols (constitucionals, o no) i l'altre mig farcit de banderes catalanes (la majoria estelades).

La reincidència en proclamar la voluntat de desvincular l'esport i la política només es pot entendre des del punt de vista del poder que no vol que l'esport quedi tenyit per cap altra política que la seva. Ja als anys trenta del segle passat el president del FC Barcelona i diputat d'ERC Josep Sunyol clamava per una major implicació dels esportistes en una acció política destinada a fer de Catalunya un país d'homes lliures. I al llarg de la història aquesta relació, en un sentit o en un altre, ha estat present en qualsevol moviment esportiu, des dels Jocs Olímpics del Berlín nazi del 1936 fins als de Pequín del 2008, passant per Mundials de futbol com el que l'any 1978 va organitzar la dictadura argentina o, més recentment, la Sud-àfrica postapartheid. En aquest sentit és molt recomanable la lectura del llibre Futbol per la llibertat , del professor Ramon Usall, guardonat amb el premi d'assaig Josep Vallverdú. Usall hi explica de manera molt clara com l'esport no només ha estat una eina al servei del poder, sinó que també ha jugat un paper important en la lluita per la llibertat dels pobles i contra el colonialisme. El que deia: esport i política, camins paral·lels.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT