Amb Espriu, per la llibertat

Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC triés el poema XXXVIII de La pell de brau , de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures", que han sentit vostès aquests dies. Com també em sembla un encert, a risc de semblar pilota, que l'ARA engegui precisament avui la seva col·lecció sobre els millors poetes catalans del segle XX amb un suplement de 48 paginasses dedicat al tema. És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els gran manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha casa, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor ("Els meus ulls ja no saben / sinó contemplar dies / i sols perduts") i sobre la necessitat del perdó després del "màxim crim, el pecat de la guerra entre germans". Però tampoc no es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fóra absurd fer-ne conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Com aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo". En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.