Publicitat
Publicitat

Esquerra ha de triar què vol ser

Admetem, en pro del debat, que l'estratègia republicana d'aquests anys hagi estat una aposta contra el PSC, com diu una versió postelectoral republicana. Segons aquest relat, ERC hauria fet el tripartit per desemmascarar els socialistes com a partit d'esquerra catalana. I bé, missió acomplerta. I ara què? Ara cal sortir del sorramoll. Però aquests dies hem tingut la sensació que com més gestos exculpatoris feia ERC, més s'enfonsava.

Pere Aragonés, membre de l'executiva nacional del partit, assegurava que "el PSOE s'ha carregat el projecte d'esquerres a Catalunya en negar l'autonomia al PSC". En què quedem? El projecte consistia a nacionalitzar un espai ideològic o a esquerranitzar l'espai nacional? Perquè, una de dos, o l'estratègia ha fallat per culpa de Madrid, que no ens estima ni a la dreta ni a l'esquerra, o ha funcionat i ha deixat el PSC fixat en les seves contradiccions, com un conill enlluernat pels fars d'un automòbil.

L'autonomia del PSC no depèn del PSC? I si no en tenia ni la volia, què hi feia ERC compartint projecte? El sector carodista encara ha estat més paradoxal atribuint, per boca de Carles Bonet, la catàstrofe electoral a un suposat excés independentista. Finalment, als líders republicans sovint els ha traït el llenguatge. El "tercer espai" que reivindica Jordi Portabella "entre l'esquerra nacional [PSC] i la dreta sobiranista [CiU]", si no és una apel·lació a la desprestigiada equidistància, no s'entén en què consistiria. Perquè està clar que quan deia "nacional", Portabella volia dir espanyola , i revalidava sense voler -ai l'inconscient!- la sentència del Tribunal Constitucional contra la pretensió catalana a l'estatus de nació.

ERC hauria de ser conscient que, en una societat nacionalment sotmesa, la divisió ideològica es materialitza en clau estatal. No debades, el 2003 Esquerra va aprofitar aquesta llei de la dependència política visualitzant-la en el malaguanyat pragmatisme de CiU. Però en l'alternativa defensada per Carod entre Santillana de Mar i Quintanilla de Onésimo ja aflorava el germen que havia de consumir el tripartit. Era necessària aquesta alternativa? Constatar que la independència no serà immediata no justifica prioritzar estratègies dilatòries. I ERC ha fet la impressió de contemporitzar en nom d'una suposada eficiència governamental que, en el millor dels casos, fiava l'objectiu nacional a la improbable conversió dels socialistes a la seva causa.

En aquest panorama de desorientació i de responsabilitats no assumides, hi hagut tanmateix el gest estabilitzador de Puigcercós renunciant a la presidència del partit per "posar fi a una determinada dinàmica". Es refereix, sens dubte, a la passió autofàgica, però també és possible entendre-ho en el sentit d'una reflexió sobre la relació entre el partit i els electors. Entrevistat per l' Avui , Puigcercós acceptava uns errors que, esmenats fa un parell d'anys, haurien reconduït la crisi de credibilitat i suavitzat el cop. La humilitat davant els fets és el principi de la saviesa, però la saviesa consisteix sobretot a extreure les conseqüències correctes dels errors. Puigcercós té raó quan diu que els processos socials són molt lents i que recuperant un discurs unitari centrat en un independentisme sense ambigüitats ERC podria aprofitar el vot que tard o d'hora es desprendrà de CiU quan aquesta formació entri en contradicció amb l'escenari obert pel 10-J. Tanmateix, ERC ja no té el monopoli de l'independentisme, i des de la nova marginalitat trobarà molt difícil influir en l'espai sociovergent que s'ha emparat de la política catalana.

Tanmateix, l'ERC derrotada a les urnes té, al meu parer, dos actius importants. El primer, el que Puigcercós anomena "cultura de govern" i que és simplement la consciència de la dificultat de traduir els desitjos en accions normatives. Sinònim, per tant, de responsabilitat. I en segon lloc, la mateixa derrota. ERC passa per una crisi de creixement que, un cop païda, podria reforçar-la, així com l'oposició ha reforçat una CiU mal acostumada per l'automatisme del poder.

Si passat el temps necessari a la catarsi ERC demostra estar a l'altura de l'anàlisi del seu president, hi hauria molts motius per tornar-la a votar, tant pel seu potencial d'unificació de l'independentisme com per la frustració que CiU previsiblement tornarà a generar en el terreny nacional. Tanmateix, en política els fets tenen més força que les paraules i la gent valora sobretot el capteniment. Ara mateix, és un mal principi que hagin votat contra la investidura del nou president catalanista els mateixos que van investir gratuïtament José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i que el vot es comprèn per la insensibilitat de Mas vers el programa independentista, ERC podria haver inaugurat la nova etapa superant Mas en la comprensió dels perjudicis que es deriven de dividir el catalanisme i la factura que sempre acaben passant les rancúnies suscitades en l'elació del triomf.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT