Publicitat
Publicitat

Esquerra nacional i autodeterminació

Deia Joan Comorera, secretari general del PSUC, l'any 1942, a Mèxic: "En la qüestió nacional, el nostre principi essencial és el dret inalienable dels pobles a exercir lliurement l'autodeterminació, a constituir-se en estats separats, independents. Aquest principi l'hem mantingut abans, el sostenim avui, el sostindrem demà. Carles Pi i Sunyer ho sap, malgrat que vulgui fer creure als babaus que nosaltres en lluitar pel restabliment de la legalitat estatutària ens oposem que Catalunya vagi més lluny. Mai hem dit semblant cosa. Mai la direm".

Trenta-cinc anys més tard, el 1977, Alfonso Carlos Comín, dirigent del PSUC, exigia la reobertura del Parlament de Catalunya: "En el marc de la restitució dels principis i institucions de l'Estatut del 1932 com a primer pas per al dret a l'autodeterminació del poble català, que aviat conquerirem".

El reconegut optimisme de Comín es va estavellar contra la realitat i Catalunya encara no ha pogut exercir el dret a decidir lliurement el seu destí. Durant aquests anys, el PSUC primer i ICV després, han mantingut la reivindicació del dret a l'autodeterminació en els seus programes. Però, alhora, ha prevalgut per damunt d'aquest missatge l'aposta per un estat federal, que en realitat s'apropava més a una proposta d'estat confederal, plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Aquesta exigència, quasi revolucionària en un marc de centralisme creixent, havia anat tapant, però, la idea de l'autodeterminació.

En els darrers temps això ha anant variant. Joan Herrera va proposar una atractiva fórmula que definia ICV com a punt de trobada de federals, confederals i independentistes. La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut del 2006 va ser llegida com una ruptura del pacte del 1978. Més recentment, el que podia quedar d'aquell pacte ha estat trinxat per una reforma constitucional, pactada pel PSOE i el PP, feta sense consulta popular i expulsant del consens dues forces decisives en l'elaboració de la Constitució: CiU i el PSUC, avui representat per ICV.

Ara ICV necessita tornar a situar l'exigència del dret a l'autodeterminació com a prioritat política. Si algú havia pogut pensar que el PSUC i ICV reivindicaven aquest dret per no exercir-lo mai estava equivocat. La tradició del PSUC, de Comorera a Comín, reforçada per la incorporació a Iniciativa, l'any 1987, de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, ens permet reubicar-nos de manera immillorable en el nou marc polític que viu Catalunya.

El PSC apareix més vinculat al PSOE que mai: el trist episodi de la reforma constitucional, davant la qual el PSC tenia l'oportunitat de forçar un referèndum, ha estat la culminació d'un procés de desorientació política i de subordinació a un PSOE que fa la feina bruta al PP. ERC ha viscut, amb la defenestració de Joan Ridao, un nou procés caïnita, menys sorollós que d'altres, però igualment cruel. La proposta política d'Oriol Junqueras és molt clara: intentar tornar a unir les antigues faccions d'ERC, per oferir-se a CiU en un front nacional que oblida el contingut profundament conservador de les polítiques del govern d'Artur Mas.

ICV està exercint d'oposició autèntica al Parlament i al carrer davant de les retallades socials impulsades per CiU. Ha estat acusada pel Govern de radical i de quedar-se sola sovint al Parlament: però està sintonitzant millor que mai amb nous moviments socials i ha estat la primera a defensar l'autogovern quan ha calgut. Durant els darrers temps ICV ha construït una sòlida relació, basada en el respecte i la igualtat, amb Compromís al País Valencià i amb PSM-Iniciativa Verds-Entesa a les Illes: avui és la força política catalana que té uns lligams més profunds amb partits i grups d'arreu dels Països Catalans, incloses Andorra, la Catalunya del Nord i l'Alguer. I alhora s'ha consolidat com a membre de ple dret dins d'una opció de futur com el Partit Verd europeu: l'únic partit d'un país sense estat, al costat dels verds d'Escòcia. Si ara clarifica la seva proposta nacional, ICV pot ser un punt de trobada i confluència de molta gent catalanista i d'esquerres. La defensa d'un catalanisme popular, d'esquerres, alternatiu al catalanisme conservador de CiU, l'aposta per l'ecologisme que avança a tot Europa i per una autèntica participació ciutadana en els afers públics i la reivindicació ferma i decidida del dret de Catalunya a l'autodeterminació han de ser els eixos de l'actuació d'una Iniciativa que pot ser, de debò, motor essencial de l'esquerra nacional.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT