Publicitat
Publicitat

Esquinçar la ficció

Fa una mica d'angúnia comprovar, a través dels titulars, que la crisi és de deute: qui pot pagar què. Es tracta de competir en credibilitat davant d'uns mercats sense rostre, mig cecs, capaços de llegir només una part dels indicis. Zapatero fa tanta bondat com pot, i en fa molta; la governanta Salgado posa límits a tota mena de dèficit, i malgrat això els mercats decideixen que el sud d'Europa està en entredit, incloent-hi el tros de sud que Itàlia porta incorporat en la genètica nacional. No és estrany que persones ben assabentades opinin que la política, a Madrid, és ficció. Que és un món autocontingut, amb unes regles pròpies: les coses són com els polítics diuen que són, malgrat que la realitat ho desmenteixi. És un joc. Com que la realitat són aquells compradors i venedors de deute -el sistema financer mundial-, la política pot jugar impunement amb les paraules de portes endins.

Dic això perquè és exactament la impressió que fa el discurs tècnicament perfecte d'en Rubalcaba. Només en un món de ficció el candidat pot contradir el govern que acaba de deixar i proclamar que sap com dissoldre el grumoll dramàtic de l'atur. Quatre milions de persones, poca broma, i Rubalcaba, sense perdre el somrís franciscà, ajunta la punta dels dits de les dues mans en una mena de pregària simbòlica i diu: que paguin els bancs amb els seus beneficis. És una altra dimensió. Zapatero ha fet i fa mans i mànigues perquè el sistema financer espanyol -aquell que era "el més sa del món"- aguanti dret. No deixa de posar diners a les arques exhaustes de les caixes. Hauria valgut més donar els diners directament a les empreses, però calia aguantar l'estructura. Ara podem sospitar que el benefici dels bancs no es toca, perquè és part d'aquest sistema que ens té un peu a sobre. Rubalcaba ho deu saber millor que ningú, però li calia fer un discurs convencional d'esquerres davant d'un auditori que necessita injeccions de moral i no pas de realitat, perquè realitat i moral són avui, a Espanya, incompatibles.

Quant a Catalunya, dos missatges. L'un, que el discurs va ser en clau espanyola de la primera a l'última paraula. Tothom sap que els vots catalans són determinants en una majoria electoral socialista i Rubalcaba sap que té els vots del PSC, encapçalats per Carme Chacón. El senyor Montilla va sortir ràpidament a aplaudir, com si no hi hagués cap conflicte entre Catalunya i Espanya que mereixi un parell de mots balsàmics. El PSC no té altra opció que seguir Rubalcaba, però ho podria fer amb una mica d'exigència: " qué hay de lo mío ". La falta de pressió dels socialistes catalans sobre els socialistes espanyols és el que fa que el PSC trontolli més del compte, i això serà un llast en el compte de resultats de Rubalcaba. Hi ha a Catalunya molt vot flotant, que viatja del PSC-PSOE al PP per una mera qüestió d'expectatives. L'actitud hieràtica de Rajoy, que no deixa anar ni una idea ni una proposta, sedueix el votant desencantat que vol sortir del pou. És una mena de " váyase, señor González " transformat en "convoqui eleccions ja".

Que Rubalcaba no parli de Catalunya significa que considera el PSC el seu fidel servidor, però també que el conflicte català no compta per a res. No passa el mateix amb els indignats , que ha posat en primer pla i als quals ha regalat tant la pàtina d'esquerres com la llei electoral. Aquesta és la segona advertència a Catalunya: ens hem de fixar com s'organitza la part de vots que correspon a la llista de partit, perquè si es reparteix sobre circumscripció única espanyola, tururut. Tots els models nous de llei electoral elaborats a Espanya penalitzen els partits regionals per consolidar els que tenen en l'ideari la unitat de la pàtria consagrada a la Constitució, és a dir, els partits d'àmbit espanyol. Quan Espanya legisla, ho fa pensant en un model tancat d'Espanya. Espanya té projecte, sap què vol fronteres endins. Fins ara, Catalunya ha anat a Espanya en actitud "que no ens retallin gaire": negocia a la baixa, consolida l'Estat. La política catalana és presonera del paradigma espanyol: se sent cridada a salvar-los els mobles. Però cal convenir que la societat civil catalana ja ha canviat de carril. Ja no vol retalls, vol la peça sencera. Un any després de la gran manifestació -catarsi col·lectiva-, Òmnium Cultural reclama als polítics una triple independència: cultural, fiscal i política. Amenaça amb l'objecció fiscal i tant és si el tancament de caixes és vàlid al segle XXI com ho va ser al XIX, es tracta d'una actitud. Aquella entitat que va néixer per mantenir un mínim contacte entre una cultura perseguida i la societat vençuda, avui reclama llibertat sense límits, i l'auditori aplaudeix. No deixa de ser una manera d'esquinçar la ficció.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT