Publicitat
Publicitat

Esquitx de mico filós esdentegat i tísic!

"Els insults del capità Haddock, de tan bonics, deixen de ser insults". Ho diu el filòleg August Rafanell i és el més gran elogi que s'ha fet mai a Joaquim Ventalló (1889-1996), l'home que va traduir al català -va començar en ple franquisme- els àlbums de Tintín. També diu que són insults que no ha pronunciat mai ningú: "Són pura literatura". I de la bona, llamp de llamp! Aquí en teniu la prova:

Afartapobres, antropotitella, angelet bufador, animalot de cul pelat, arreplec de sapastres, astronauta d'aigua dolça, atitellat, baldufaire, balena cansada, baliga-balaga, baluerna, barliqui-barloqui, barret de rialles, besnét de corb pudent i sense plomes, bombó de maduixa, borinot arnat, borrellut, brontosaure, bruixa sense escombra, buscavides, cadell de gos sarnós, calces tristes, càntir foradat, cap tinyós, carquinyolis, cataplasma encantat, cloquipolls, concentrat de mala bèstia, criatura infecta, cuc endimoniat, deixeble de Satanàs, despenjafigues, ectoplasme miserable, ensulfatat, escorbútic, esquitx de mico filós esdentegat i tísic... Segueixo?

En podeu trobar més de 800 al llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! (Acontravent), que recupera l'inèdit diccionari de renecs que es va confegir Ventalló. Alguns els va usar als àlbums de Tintín, altres no. Alguns van sortir de la seva relació amb els mariners de Port de la Selva, altres de la seva inventiva. Tots són... daixonsis, impecables. Ni una mala paraula. Segueix sent, amb perdó, el "puto amo" de l'insult innocent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT