Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Estàndard i llengua informal

Detecto, en alguns comentaris al meu article d'ahir, certs malentesos sobre què vol dir estàndard . Encara pesa molt la falsa idea que estàndard equival a registre formal. Algun lector sembla que consideri que digues-me és més estàndard que digue'm . I és més aviat al revés. L'estàndard de TV3, per exemple, prefereix sempre digue'm.

L'IEC deixa ben clar, a la seva Proposta per a un estàndard oral (1999), que els registres informals també formen part de l'estàndard. I el DIEC2 ho rebla quan defineix estàndard com a varietat utilitzada "en els diversos registres o nivells".

És a dir, quan TV3 dobla al català el diàleg espontani de dos ionquis del Bronx, no està sortint per res de l'estàndard per més que faci servir, com pertoca, girs ultracol·loquials.

Perquè allò que els fa estàndards és que siguin formes que parlants de tot el domini lingüístic perceben com a referencials. És a dir, les entenen, no els sobten i ja no les identifiquen com a particulars d'un dialecte sinó com a comunes.

Això no vol dir que, en origen, no provinguin d'un dialecte. Per sonar versemblants han de ser llengua viva. Vol dir que, per un prolongat procés de vehiculació, s'han anat fent supradialectals, neutres geogràficament.

Les llengües de cultura disposen de formes col·loquials que, a mesura que l'estàndard s'estableix, passen a ser referencials. I això no suposa en absolut renunciar a les pròpies de cada dialecte, que continuen sent, per als seus parlants, les més adequades en la immensa majoria de situacions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT