Publicitat
Publicitat

Els Estats Units no són cap empresa

"I la cobdícia -preneu-ne nota- no només salvarà Teldar Paper, sinó també aquesta gran empresa amb problemes de funcionament que es diu EUA". Així és com acaba el famós discurs "La cobdícia és bona" del personatge Gordon Gekko a la pel·lícula Wall Street , del 1987. A la ficció Gekko rep el càstig merescut. Però a la vida real el gekkoisme s'ha imposat, i la política basada en la idea que la cobdícia és bona és una de les raons principals per les quals els ingressos de l'1% més ric del país han pujat d'una manera molt més pronunciada que els de la classe mitjana.

Avui, però, centrem-nos en l'altra part de l'asserció, que estableix una comparació entre els Estats Units i una empresa. Aquesta idea també ha estat generalment acceptada. I és una de les línies argumentals fonamentals en la postulació de Mitt Romney per a la presidència: afirma que el que ens cal per redreçar la nostra economia debilitada és algú que hagi tingut èxit en el món dels negocis.

Fent això, esclar, convida a fer un examen detallat de la seva carrera en el món dels negocis. I resulta que hi ha, si més no, un deix de Gordon Gekko en el seu període a Bain Capital, una societat de capital d'inversió. Romney es dedicava a comprar i vendre empreses sovint en detriment dels treballadors, més que no pas a dirigir empreses a llarg termini. (D'altra banda, quan farà públics els seus comptes oficials?) La seva credibilitat tampoc ha quedat reforçada per les seves proclames insostenibles sobre el seu paper com a "creador d'ocupació".

Però a més, en la idea que el que necessita el país és tenir un home de negocis d'èxit com a president hi ha un problema fonamental: els Estats Units no són, en realitat, cap empresa. Fer una bona política econòmica no té res a veure amb maximitzar els beneficis empresarials. Els homes de negocis -fins i tot els grans homes de negocis-, en general, no tenen cap coneixement específic sobre com assolir la recuperació econòmica d'un país.

Per què l'economia d'un país no és pas com una empresa? Per una raó: no es tracta d'un simple balanç final de rendibilitat. I per una altra raó: l'economia d'un país és molt més complexa que la de la més gran de les empreses.

En la situació actual, però, el més rellevant és el fet que fins i tot els gegants empresarials venen el gruix de la seva producció als altres, no pas als seus propis treballadors. En canvi, fins i tot els països més petits es venen a ells mateixos la major part del que produeixen, i els països grans, com ara els Estats Units, són de llarg els seus propis clients principals.

Sí, existeix l'economia global. Però sis de cada set treballadors dels Estats Units treballen en el sector serveis, que està clarament aïllat de la competència internacional, i també les nostres fàbriques venen la major part de la seva producció al mercat interior. I el fet de ser nosaltres mateixos els nostres principals compradors comporta una diferència enorme quan pensem en les polítiques que cal implantar.

Penseu en el que passa quan una empresa comença a retallar despeses implacablement. Des del punt de vista dels propietaris de l'empresa (no pas dels treballadors), com més despeses es retallin, millor. Tots els diners eliminats de la part dels costos del balanç sumen en el resultat final del balanç de rendibilitat.

Però la pel·lícula és ben diferent quan es fa una tisorada a la despesa estatal davant les dificultats econòmiques. Mireu el que passa a Grècia, Espanya i Irlanda: totes han adoptat polítiques de severa austeritat. En tots aquests països l'atur s'ha disparat, perquè les retallades en la despesa estatal fonamentalment fan mal als productors del país. I, en tots els casos, la reducció dels dèficits pressupostaris ha resultat molt inferior al que s'esperava; perquè la recaptació d'impostos ha caigut a mesura que la producció i l'ocupació s'enfonsaven.

Ara bé, per dir-ho tot, ser polític de carrera tampoc és un bagatge necessàriament millor que ser home de negocis per fer-se càrrec de la política econòmica. Però és el mateix Romney qui sosté que la seva carrera com a home de negocis el converteix en algú particularment apte per a la presidència. ¿He dit que l'últim home de negocis que va ocupar la Casa Blanca va ser un tal Herbert Hoover? (Si no és que tenim en compte l'anterior president, George W. Bush.)

A més, sorgeix la pregunta de si Romney entén la diferència entre dirigir un negoci i dirigir una economia.

Com molts altres observadors, he quedat una mica preocupat per l'última defensa que ha fet de la seva gestió a Bain. Aquesta defensa va consistir a dir que va fer el mateix que l'administració Obama quan va rescatar la indústria automobilística, amb el cost d'haver de despatxar treballadors. És lícit pensar que Romney no hauria de parlar d'una política força reeixida que gairebé tothom al Partit Republicà, ell inclòs, va denunciar en el seu moment.

Però el que realment em va cridar l'atenció van ser els termes en què Romney va explicar l'actuació d'Obama: "Ho va fer per mirar de salvar el negoci". No, no és així. Ho va fer per salvar la indústria, i d'aquesta manera salvar llocs de treball que s'haurien pogut perdre, i que haurien agreujat l'estancament de l'economia nord-americana. Romney entén la diferència?

En efecte, els Estats Units necessiten millors polítiques econòmiques que les actuals, i tot i que la major part de la culpa de les males polítiques és dels republicans i la seva oposició de terra cremada a qualsevol idea constructiva, el president també ha comès errors importants. Però no aconseguirem pas tenir millors polítiques si l'home que s'asseu al Despatx Oval l'any que ve pensa que la seva feina consisteix a dissenyar una mena d'adquisició palanquejada d'Estats Units Inc.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT