Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Ester Pujol / José María Aznar

Puja: Ester Pujol, nas i sedàs

És l'etern joc de la cadira. Manen uns, miren d'endur-se els millors cap a les institucions i, de retop, queden cadires buides. Un cas pràctic: a Fèlix Riera, el director editorial del Grup 62, l'han cridat per a dirigir l'Institut Català d'Indústries Culturals. I ell, militant d'Unió, obedient, cap allà per servir el país i per continuar una carrera brillant. No era fàcil per al gran imperi editorial en català trobar un substitut a un home imaginatiu, perseverant i lluitador com en Riera. Però, modestament, em sembla que l'han encertat.

Ester Pujol -d'entrada, sempre, una rialla- coneix la literatura, el mercat i el negoci com poca gent. Diuen que és de Manlleu, com en Jordi Puntí. I que tots dos tenen 43 anys. I que, fins i tot, eren companys d'un pupitre que ara mereixeria un reportatge. Deixeble de Miquel Alzueta, l'Ester ha estat a Columna des de l'any 1994. L'editorial ha anat canviat de mans i caps, però ella sempre allà, fidel, llegint i dirigint, i ha acabat sent la persona clau d'un dels segells més interessants de la nostra literatura. L'Ester té nas. I sentit comú. És intuïtiva. Li encanta el risc de decidir. Sap sacsejar el sedàs i destriar el que està bé, el que agradarà i el que es pot convertir en un bestseller .

Per això fa vint anys que aquesta editora de raça a mitjans de març endevina quin serà el llibre més venut de Sant Jordi, o per això va comprar els drets de la trilogia de Stieg Larsson abans que fos un fenomen mundial o, historiadora de formació com és, per això va saber apostar per El pont dels jueus . Com a editora de Columna, cada mes rebia vint originals de persones que els faria il·lusió publicar un llibre. Ara, al capdavant de tot el Grup 62, en publicarà dos al dia. Així doncs, Ester, salut, sort i llibres .

Baixa: Aznar, el seu viatge cap enlloc

Dues mil abdominals al dia, un estirabot a la setmana. José María Aznar, president de la FAES, és un home d'obsessions. A part de continuar amb les dues hores d'esport diari que l'estan deixant a la pell i l'os (a sota d'aquella tofa preocupant només se li veuen pòmuls i mandíbules), ara s'ha encaboriat amb les autonomies. És un eufemisme per no dir que li ha posat la proa a Catalunya.

Durant els vuit anys que va ser president del govern, mai va intentar desmuntar aquest model autonòmic que ara li sembla "un viatge cap enlloc". Assegurar que Espanya no pot competir al món "amb unes comunitats autònomes aspirant a convertir-se en miniestats" és un argument infantil -que vindrà el llop-. És demagògia fàcil. El més preocupant de tot és que s'ho creu. Res del que està dient les últimes setmanes no és per estratègia política del PP, ni per afavorir Rajoy ni per perjudicar-lo, sinó perquè ara està convençut que Espanya ha de tornar a ser una i no disset o cinquanta-una.

Aznar ha començat aquesta croada regressiva i està convençut que se'n sortirà. Els seus deliris de grandesa no tenen aturador. És difícil saber quan va arrencar la megalomania. Potser amb la foto de les Açores, entre Bush i Blair. Allà es va pensar que era el salvador del planeta. A la cimera del G-8, a Canadà, posant els peus damunt de la taula amb el president dels Estats Units es va sentir el xèrif del món. I, fent-se el fatxenda amb les seves proeses atlètiques, va demostrar que s'ha creat un imaginari propi on ell és, pel cap baix, un superman redemptor totpoderós. Va acollonir Bush assegurant-li que corria 10 quilòmetres en 5 minuts i 10 segons. Ho deia i s'ho creia. Ho sento, a 115 quilòmetres per hora no hi ha corregut mai. Ni dopat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT