La passió de Matteo Renzi
Tan contundent i directa com ell mateix: així ha sigut la derrota de Matteo Renzi. El primer ministre italià va apostar a doble o res i els ciutadans li han respost amb una sonora derrota que fa que ell també passi a la llarga llista de primers ministres italians defenestrats. El no al referèndum sobre la reforma constitucional no és un vot contra Europa, però pot desestabilitzar profundament una de les principals economies i un dels pitjors sistemes bancaris de la zona euro, que es recupera sense gran seguretat de la crisi del deute sobirà. El resultat del referèndum ha sigut un vot massiu contra mil dies de govern. Una aliança d’enemics heterogènia ha funcionat contra la gosadia de Renzi de desafiar l’electorat i erigir-se com a garant del canvi enèrgic en un país on res no canvia, el país del Gattopardo.
Moltes forces s’han conjurat pel no, cadascuna amb la seva motivació: el Moviment 5 Estrelles, la Lliga, la dreta populista, una part dels berlusconians, una part del Partit Democràtic, l’esquerra anti-Renzi i els antisistema. També s’hi han sumat, com en altres països, la ràbia contra l’atur, la precarietat, la incertesa, l’empobriment, la immigració. Els ciutadans veuen com el futur s’escapa i castiguen els que porten els comandaments. D’entrada caldrà veure qui pot formar govern i com se supera la crisi que afecta el tercer banc del país, Monte dei Paschi di Siena, sense desestabilitzar l’euro. Mals temps per a la socialdemocràcia europea, que queda en mans de Manuel Valls: courage!
