Estiu, país i cultura
Han tingut lloc aquest estiu, comissariades per Vicenç Altaió i Xavier Bru de Sala, les III Jornades de Reflexió Cultural, en les quals he tingut el privilegi de participar. La iniciativa presentava diversos motius d'interès, el primer dels quals era la voluntat de diàleg que sorgeix de la conselleria de Cultura, que vol elaborar un pla estratègic i que plantejava diversos eixos temàtics de treball i convidava un ventall de veus prou divers per encetar la reflexió. Sempre resulta difícil aconseguir una representativitat absoluta, però la intenció d'aconseguir una pluralitat de procedències, àmbits, edats i opinions sembla prou assolida quan en la mateixa tribuna s'hi pot sentir parlar A. Serra i R. Argullol, A. Colomines i S. Belbel, P. Vicens i E. Juliana, C. Cuní i C. Duarte, S. Skrabec i I. Passola o F. Serés i P. Gabancho. Èxit de convocatòria i de públic, presencialment i també a internet -les sessions es van emetre per streaming i van ser profusament comentades a Twitter.
És remarcable el canvi en la política de "terra cremada" que acostuma a tenir lloc quan es produeix un relleu institucional. El conseller Mascarell, continuant la tònica general del president Mas, ha donat continuïtat no només a càrrecs sinó també a iniciatives. Perquè aquestes eren les III Jornades de Reflexió, la qual cosa significa que les dues primeres s'havien produït anteriorment, promogudes per altres consellers de Cultura.
Sota el marc general del canvi de paradigma, en la taula encapçalada pel lema "El país i la ficció" vaig parlar de literatura, al costat d'un dramaturg i director teatral, una creadora i traductora, un escriptor i un cineasta. Resultava temptador fer un joc literari entre la ficció de país o el país de ficció que de vegades sembla que tenim, o l'estat de la ficció sense país o què seria el país sense la ficció. Però em vaig centrar en la irrupció del nou paradigma -internet i les TIC- en la literatura i en la dificultat afegida que suposa per a aquesta transició que el món del llibre hagi viscut vitalíciament instal·lat en el paradigma anterior, el de Gutenberg i la impremta. La imatge habitual d'internet com un tsunami és molt significativa de com s'hi projecta tota la negativitat de la catàstrofe que representa. Resulta plenament vigent l'article que l'any 94 va publicar a Wired J. P. Barlow, The economy of ideas on, referint-se a la indústria del llibre i al canvi que internet pot comportar afirmava: "Crèiem estar en el negoci del vi i de cop ens adonem que estàvem en el de l'embotellat". Certament, la irrupció d'un mitjà de mitjans com és internet ha comportat una certa desorientació, també des d'un punt de vista educatiu, que és l'aspecte literari en el qual jo em vaig voler centrar. Si en temps de Francis Bacon ell podia afirmar que el coneixement és poder, avui podríem estrafer la dita i afirmar que el coneixement és supervivència.
Per això quan, a petició del moderador de la taula, l'escriptor i periodista D. Castillo, se'ns va demanar, també, una reflexió sobre la incidència de la cultura en la societat catalana actual i la projecció en altres àmbits, vaig insistir en la importància del maridatge o aliança entre el país i les ficcions. Em refereixo a la transcendència del que representa revisitar les pròpies ficcions -la literatura catalana- des d'altres llenguatges expressius. Penso en les adaptacions d'obres literàries al cinema, com ha passat amb Pa negre d'E. Teixidor, Les veus del Pamano de J. Cabré adaptada a la televisió o el saludable exercici de portar Rodoreda, Maragall o Estellés al teatre, com s'ha fet recentment.
El coneixement del nostre patrimoni literari i cultural també passa per la traducció, l'adaptació, la versió que, en definitiva, constitueix una magnífica oportunitat per engruixir l'impacte en audiències que poden acostar-s'hi a través d'aquestes iniciatives.
Un darrer aspecte a debatre va ser el de les barreres (joventut i gènere). Considero que està tenint lloc una precarització important de la joventut. Joves que no són ni-ni , sinó que tenen una bona formació de grau i de postgrau, que parlen idiomes, i que, per primera vegada en molt de temps, se'ls mostra que no hi ha expectatives de futur.
Superada la necessària fase de formació, la crisi econòmica ha resultat una bona coartada per a "ajustaments" laborals diversos. Això aboca a la frustració que pot desembocar en indignació, però que també deriva en associacionisme i treball cooperatiu. Polítiques de crowd funding com les que està duent a terme Verkami.org permeten incidir en les programacions culturals i en el finançament col·lectiu.
L'altra barrera sobre la qual caldria insistir és la de gènere i la miopia que presenten moltes institucions encara sobre aquesta qüestió. Segurament, però, el pitjor que ens podria passar és que Catalunya patís una amnèsia institucionalitzada com a conseqüència d'haver fomentat una cultura de l'oblit. Aquestes jornades ens permeten pensar que potser no serà així.
