Et recordo, Víctor
Aquesta setmana un tribunal d’Orlando, als Estats Units, ha determinat que l’exmilitar xilè Pedro Barrientos és culpable de l’assassinat del cantautor Víctor Jara. Quaranta-tres anys després, la vídua, la Joan, i les seves filles, l’Amanda i la Manuela, han plorat, abraçades.
He buscat al YouTube Te recuerdo Amanda. El sol fet d’escriure aquestes tres paraules m’ha transportat a la meva habitació d’adolescent, al disc de vinil que la meva germana gran escoltava a totes hores. Te recuerdo Amanda, la calle mojada... Víctor Jara, la pell fosca, les faccions enormes, arrancant a la guitarra una melodia tristíssima i recitant aquella història d’amor a la fàbrica. Amanda corre sota la pluja per passar una estona amb el seu estimat: los cinco minutos te hacen florecer.
El van matar l’11 de setembre del 1973 a l’Estadio Chile. Tenia quaranta anys. Abans li van destrossar les mans a cops de culata, el van torturar i humiliar. El testimoni d’un dels soldats que va presenciar l’escena, aleshores un vailet de divuit anys, ha estat crucial per poder condemnar Barrientos.
La veu de Víctor Jara en aquella habitació de casa els pares. I la de Moustaki, Paco Ibáñez, Brassens, Llach, Quilapayún. Raimon versionant Jara. Et recorde, Amanda.
L’assassí Pedro Barrientos ha viscut quaranta-tres anys més que Víctor Jara. I ara potser pagarà -si ho fa- una compensació econòmica a la seva família. Com si hi hagués xifra milionària al món que pogués compensar a l’Amanda i la Manuela haver crescut sense pare.
Quaranta anys després -ho sento, Víctor- el món encara és ple d’intolerància i de violència. Potser més que aleshores, quan tu cantaves que una noia corria sota la pluja per trobar-se amb el seu enamorat, que treballava a la fàbrica... fins que el mataven. Però hi ha pocs valents que ho cantin. I si ho fan, pocs adolescents que els escoltin. Ara agrada més el reggaeton, que considera les dones objectes sexuals i transmet missatges de dominació masclista. En una entrevista publicada l’any 1969, Víctor Jara deia: “La dona no és una esclava, és igual que l’home i té els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar, i a l’home no, és ser esclavista”.
De vegades no puc evitar pensar que anem enrere. Deu ser l’efecte 26-J, que no em deixa aixecar el cap aquesta setmana. Sort que sempre queda l’amor: la sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con él, con él, con él...
