Europa, Catalunya: que la curiositat venci la por
A Olot, al mercat a l’aire lliure, unes africanes exuberants, carregades de fills i robes de colors, venen mandarines de Borriana. Refugiades? Immigrants? Hi he topat sortint de l’exposició de pessebres, on n’hi ha un d’actual, una ciutat siriana destruïda. El títol: Nadal? Aquests dies me’n poso un altre, d’interrogant: ¿us heu preguntat mai per què encara no ha arribat cap refugiat oficial a Catalunya? El govern espanyol no els reclama, és cert, però ¿segur que no estan passant per aquí? Algú ben informat em comenta que cada dia centenars de sirians creuen la Península en direcció al nord d’Europa. No volen fer papers aquí. Volen anar als països rics... on no els volen.
Brussel·les és una ciutat plena de mesquites. S’estima que el 15% de la població és musulmana. En alguns instituts tenen problemes quan han d’explicar Darwin: hi ha alumnes musulmans que s’aixequen i se’n van de classe. L’home ve de Déu. I punt. La capital d’Europa no se’n surt. Més al nord, Noruega i Suècia estan deixant a marxes forçades de ser terra d’acollida. I l’impuls inicial de generositat d’Alemanya comença a fer figa. Espanya i molts altres amaguen el cap sota l’ala. Al Líban, un país de 4 milions d’habitants, els ha arribat un milió de refugiats sirians. Què fem? Només preguntes sense resposta, com el pessebre sirià d’Olot.
La Catalunya endins té vida pròpia, immigrants propis, preguntes pròpies. L’altre dia, la Sibil·la de la Seu d’Urgell -la Laura, una dona meravellosa que interpreta el Cant de la Sibil·la la nit de Nadal- em negava la major: “No som els de la Catalunya interior, sinó els de la Catalunya exterior. El nucli, el cor de Catalunya, és Barcelona”. Segurament té raó: Catalunya serà barcelonina o no serà, és a dir, serà internacional o no serà. Ara mateix Colau té la paella pel mànec del futur del país. Però el rerepaís existeix, és dinàmic i de cop s’ha fet fort a la Generalitat. Puigdemont i Colau, exterior i interior, o viceversa. La Catalunya ciutat oberta al món. Oberta també als refugiats?
El dins-fora és un debat perenne. Quan emigres, el que realment perds no és la terra natal, sinó l’estranger. T’aferres al record del que has deixat enrere. I en canvi, la idealització que tenies de l’estranger aviat es desfà. Res no és com t’ho havies imaginat. Això és el que els està passant als sirians i a tants altres que, fugint de la misèria cap a la terra promesa europea, han topat amb filferrades i incomprensió, amb fronteres on els barren el pas o els buiden els estalvis de les butxaques. Oh, Europa!
A Olot hi ha l’Observatori del Paisatge, una petita gran institució. El paisatge ho és tot: és fruit de la humanització. Camps conreats, urbs construïdes, carreteres com estores creuant boscos i ciutats, un mar solcat per milers de naus, un cel il·luminat des de la terra. El paisatge és la nostra petja, som nosaltres. És un pessebre vivent. I precisament d’això es tracta: de fer que s’hi visqui humanament. De donar respostes als interrogants. De fer que sigui terra d’acollida.
Aquest gener ha fet seixanta anys de la mort de Manuel Brunet, vigatà establert a l’Empordà, arrauxat de jove, conservador de gran, marcat com tants altres per la guerra. És autor d’un llibre que és una joia: El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. Hi descriu el paisatge que devien trobar els foceus en arribar aquí. És una idealització fantàstica, és el mite de l’Empordà com a bressol de la Catalunya clàssica: el grec Mariner s’uneix a la nativa Tamariu. Dues cultures es fusionen. Aquest passat és el futur, l’únic possible. La curiositat per rebre els que arriben. A veure què ens aporten. Que a Europa i a Catalunya, la interior i l’exterior, la curiositat venci la por.
