Europa, França, Hollande

La tercera paraula del títol no és pas el nom d'un país. Com sabeu, és el cognom del candidat a la presidència de la República Francesa en les eleccions d'aquests propers dies. Tot fa pensar que pot guanyar.

Fa una setmana vaig veure un petit llibre seu ( Changer de destin ) a l'aeroport de París. Desconfio molt de l'interès dels llibres que els polítics escriuen (o es fan escriure) just abans d'unes eleccions. Normalment són pur màrqueting. Però en aquest cas, com que era molt curt i costava només 9 euros, el vaig comprar i el vaig llegir en un parell d'hores. Em va animar el fet que un dels capítols es titulés "Europa", perquè les properes eleccions franceses, tan importants per a França, ho seran potser encara més per al futur d'Europa. ¿Per què? Perquè penso que estem en una veritable paràlisi, i que fóra bo que passés alguna cosa que la trenqués.

He dit sovint que la crisi financera va provocar una crisi econòmica, i que aquesta crisi econòmica va produir una crisi de l'euro, que s'ha transformat ara en una profunda crisi política europea. No som prou conscients que mentre aquesta última no es resolgui, no es resoldrà cap de les altres, i seguirem tots donant voltes atabalats. Cap dels països no pot sortir-ne sol i tots junts no en som capaços. El rerefons de tot això és una lluita, des de fa algunes dècades, entre el poder dels diners (que per dissimular en diuen "els mercats") i el poder dels estats. La desregulació financera i la globalització han permès augmentar molt la capacitat dels qui maneguen grans capitals, siguin els seus propietaris o simplement els seus gestors. Davant la seva força, la sobirania dels estats ha quedat molt reduïda i hem vist com les seves decisions polítiques se sotmeten a la voluntat dels qui els deixen els diners. Només se salven d'aquesta pressió els estats que per la seva població o la importància de la seva economia tenen un poder suficient per imposar-se al poder financer (els EUA, la Xina, Rússia...) o els que directament el representen (Suïssa, el Regne Unit, l'Aràbia Saudita, Singapur...).

Evidentment, cap dels estats europeus està en aquestes condicions. La seva situació és clara, però desesperant. Mentre la zona euro no es converteixi en una unió comercial, una unió monetària, una unió econòmica i una unió política (segurament amb una estructura federal), Europa no aconseguirà recuperar la sobirania i imposar la llei als mercats, en comptes d'estar pendent dia a dia dels seus moviments financers especulatius. Europa unida és sense cap dubte la tercera potència mundial, però per manca de visió política actua disgregada i enfrontada, és a dir, sense capacitat d'utilitzar la seva força potencial. Mentre segueixi així, seguirà en crisi. I, per ara, els intents de sortir-ne consisteixen a abaixar el cap i aplicar les receptes antisocials que els mercats volen imposar, unes receptes que porten a destruir el model europeu d'equilibri entre drets i obligacions, entre llibertat i equitat, entre creixement i distribució, entre producció i capacitat de consum i, en darrer terme, entre democràcia i poder financer.

Els ajustos són necessaris, però la insistència obsessiva en l'austeritat i les retallades de drets i de serveis ens porta a anar avançant per un cercle viciós descendent. S'intenta reduir el dèficit, però a base de reduir el consum i per tant de reduir l'activitat, i per tant de reduir el treball. Això vol dir reduir els ingressos fiscals, cosa que torna a fer créixer el dèficit, i ens trobem tots un nou replà però després d'haver baixat uns quants esglaons... Fins i tot un recent editorial del The New York Times culpa Merkel de portar Espanya al desastre, i Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional i poc sospitosa d'esquerranosa, explica que Espanya ha de seguir fent ajustos però a un ritme més lent del previst per tal de no estrangular l'economia.

Jo estic convençut, simplificant, que el futur passa per dos eixos: una política més equilibrada entre austeritat i reactivació i una major protecció davant els interessos dels mercats. Però per modificar les nostres polítiques s'ha de fer a escala europea, i només Europa ens pot donar a tots més protecció. Per una cosa i per l'altra necessitem més Europa!

Pensant com penso, no us estranyarà que el petit llibre d'Hollande m'hagi resultat interessant. Per les seves inclinacions socialdemòcrates, és a dir, progressistes però assenyades i equilibrades, però sobretot perquè m'ha semblat que no té cap dubte que la manera com pot ajudar França a resoldre els seus problemes no és tancant-la en si mateixa. Per algunes coses que havia sentit tenia por de llegir algun tic antieuropeista, com els que defensa la família Le Pen i que ha encomanat a Sarkozy i a bona part dels francesos.

Hollande és socialdemòcrata i m'ha semblat europeista convençut. Desitjo, doncs, que guanyi les eleccions per fer trontollar el model Merkozy i acabar amb la pura submissió del segon a la primera. Les actuals reticències a avançar en la definitiva construcció europea són les que han provocat la progressiva prepotència dels mercats en les nostres economies, en què no hi ha prou contrapès polític. I aquest poder imposa unes receptes que afavoreixen els interessos del món financer per sobre dels dels ciutadans.

Estic segur que un model Merkollande serà inicialment més conflictiu i potser necessitarà un temps per consolidar-se, però ens cal sortir de l'actual atzucac.