10/12/2011

Europa fa bé d'avançar, fins i tot al preu de trencar amb Londres

2 min

Des de l'ingrés del Regne Unit a l'Europa comunitària el 1973, Londres ha fet d'ovella negra; sempre reticent a un augment de la integració europea. Margaret Thatcher va encarnar com ningú aquesta actitud de reserva, que s'ha plasmat en l'autoexclusió de la Gran Bretanya de pilars essencials del projecte comú. Interessats només en el mercat únic europeu, els britànics no són a la moneda única, ni els afecta el capítol social de la UE, i creuen encara en els controls fronterers.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No obstant això, mai en la història d'Europa el Regne Unit havia respost amb un cop de porta a un nou tractat europeu. Ha estat el conservador David Cameron qui ha gosat fer el pas, que -tret que Hongria, Suècia o la República Txeca canviïn de parer després de consultar els respectius Parlaments- resultarà en l'aïllament. L'euroescepticisme domèstic ha guanyat, en nom dels interessos de la City.

Europa ha fet bé de no permetre's ser hostatge dels que frenen la integració, i més si ho fan valer amb la bandera d'un sector financer que, vist com ha anat la crisi, ha d'acceptar més regulació i supervisió. Protegir l'euro s'ho val, fins i tot al preu d'una ruptura.

És la lliçó principal de la cimera d'ahir: la UE fa un salt endavant per sobre de qui no vulgui, guiada per la disciplina fiscal franco-alemanya: amb més control dels pressupostos dels estats i multes automàtiques a qui es passi amb el dèficit. Però cal veure com es plasma la unió fiscal. Europa és sempre millor en els propòsits que en el desenvolupament i l'aplicació dels pactes. Amb un repte afegit: el salt endavant es farà amb un nou pacte entre governs, no amb una total revisió dels Tractats. És el que defensava França, no Alemanya. Era l'opció per anar de pressa. Però cal resoldre l'embolic jurídic per implicar-hi institucions comunitàries com la Comissió i el Parlament. També s'ha de veure quan durarà la pau als mercats. Els mecanismes per evitar un contagi de la crisi del deute a Espanya o a Itàlia no semblen prou forts.

stats