Europa enfonsada
El títol de l’article pot semblar cridaner, però per desgràcia queda molt per sota de la realitat a què estem assistint. Els tractats fundacionals del que hem acabat coneixent com a Unió Europea parlen d’un espai de pau i de protecció de les persones, com era de raó després d’haver passat les dues guerres mundials més cruentes que de moment som capaços de recordar. Això entroncava perfectament amb el naixement de l’Organització de les Nacions Unides i la Declaració Universal dels Drets Humans. Semblava que l’espècie humana havia engegat instruments per protegir-se de la seva pròpia capacitat de depredació. Com veiem aquests mateixos dies, això no ha estat així.
Després de gairebé setanta anys de molta diplomàcia i de molta enginyeria geopolítica, Europa no s’ha convertit exactament en una garantia de pau, sinó en un lloc on es pot morir tan indignament com en qualsevol altre racó de món, però això sí, amb l’acompanyament de molts més escarafalls. Com els de la cancellera alemanya, Angela Merkel, que està qüestionant fins i tot el tractat de Schengen, o els del primer ministre francès, Manuel Valls, que no acaba de trobar elegant l’aparició quotidiana de vaixells o camions farcits de cadàvers de refugiats prop o dins de les fronteres de la UE.
Altres grans estadistes, com Mariano Rajoy, s’ho miren amb parsimònia i amb un puro. Segurament Rajoy deu reflexionar que Espanya no és Uganda i que aquests refugiats que moren a milers cada dia deuen ser “ un lío ”. A la Constitució espanyola no en diu res, de coses així. En tot cas, que ho porti en Jorge Fernández Díaz, amb les seves pietoses reixes coronades de ganivetots, ideals per a onades migratòries tan desaprensives que no van a missa cada dia, com el ministre.
Els primers grans europeistes, els primers a arremangar-se de debò per una Europa unida, no varen ser polítics, sinó escriptors i intel·lectuals com Romain Rolland o Stefan Zweig, que explica la dificilíssima construcció d’aquest somni al seu imprescindible llibre de memòries, El món d’ahir.
No sé què dirien persones com Rolland o com Zweig sobre les polítiques espanyoles i d’altres països membres de la Unió Europea en matèria d’immigració, però és previsible que, pel cap baix, les qualifiquessin d’erràtiques, porugues, inoperants, i sobretot d’inhumanes.
L’enfonsament del títol, per cert, cita d’alguna manera l’excel·lent pel·lícula del director alemany Oliver Hirschbiegel, Der Untergang, aquí coneguda com El hundimient o, un film que compta amb una interpretació memorable de l’actor Bruno Ganz en el paper d’un Führer que estava en el seu ocàs. Però ara estem veient que aquest enfonsament tots els europeus (tots els que ens en diem o ens en voldríem dir) encara l’arrosseguem, i que encara produeix nous holocausts.
