Publicitat
Publicitat

Una Europa forta (1)

L' hivern de l'any 2006 vaig tenir l'oportunitat de fer un brunch (la fusió d'esmorzar i dinar que se sol fer els diumenges a Amèrica) amb l'exministre d'Afers Exteriors d'Alemanya Joschka Fischer. El partit socialdemòcrata, dirigit pel canceller Schroeder, i el partit verd, liderat pel mateix Fischer, acabaven de perdre les eleccions davant de la senyora Merkel. I el ministre Fischer s'havia refugiat a Princeton com a professor visitant durant el curs acadèmic 2006-07. El moment històric, dominat per Bush i l'aventura interminable de l'Iraq, era aleshores diferent. I com que ens acompanyava la seva dona actual (la que fa número cinc), una cineasta amb un cert renom a Alemanya, filla d'un exiliat persa (no, com ella mateixa va precisar, iranià), la conversa girà al voltant de les aspiracions nuclears de Teheran i de l'enfrontament amb Washington.

El senyor Fischer, un home de carns expansives i ulls petits però vius, insistí que el problema iranià es resoldria quan els Estats Units i Europa tractessin l'Iran com a igual i quan li reconeguessin l'estatus de potència internacional que els països occidentals continuen negant a les nacions emergents del Tercer Món. La discussió fou entretinguda, distesa i governada per una cortesia exquisida. Però no va vèncer el meu fons escèptic, que m'ha assegurat sempre que la política exterior té una ànima cruel que no es cura repartint medalles i distincions simbòliques.

Ara fa dos mesos, l'Institut Liechstenstein d'Autodeterminació, un think tank finançat pel príncep d'aquell país a Princeton, celebrà el desè aniversari amb un congrés sobre l'autodeterminació. Hi vaig fer una xerrada breu sobre el problema català. El senyor Fischer en féu el discurs de cloenda. A l'hora de sopar, abans d'asseure'ns a taula, el mateix Fischer i jo coincidírem de nou. L'exministre s'havia aprimat i duia la pella grisa i la mirada de cava esbravat fruit del jet lag . M'hi vaig presentar i, a la recerca de tema de conversa, li vaig preguntar, amb to neutral, què li semblava la situació econòmica europea.

No m'esperava la seva explosió aïrada. "Vostès, els espanyols, són els culpables de tot! El seu comportament i la seva política econòmica han posat en perill la Unió Europea", rugí. Naturalment, vaig protestar: "Sàpiga, en primer lloc, que jo no sóc espanyol..." El senyor Fischer no em devia sentir perquè continuà: "No, vostès són els culpables de tot... Encara recordo les reunions amb el senyor Aznar i com, mentre fumava els seus Cohibes, ens alliçonava a nosaltres, els alemanys, sobre com havíem de governar el nostre país i l'economia. I, ara, fixi's en quin estat es troba el seu país!" Vaig negar tota responsabilitat un cop més, tot baixant a l'àmbit de les proves materials concretes, com ara el fet que des de fa quinze anys només pago impostos al fisc americà. Però el senyor Fischer, el cap positivament inflat per la memòria dels fums de l'expresident espanyol, no semblava disposat a baixar del burro aznarià.

El meu interlocutor té una biografia complexa. L'any 73, quan feia d'home rebel, esbatussà un policia alemany a consciència. Uns anys després li van trobar, al maleter del cotxe, la pistola que féu servir Hans-Joachim Klein, excompany de comuna de Fischer i membre de les Cel·les Revolucionàries, per assassinar el ministre d'Economia del land de Hesse. Per això i perquè, com saben vostès, els catalans, almenys en públic i amb estrangers, fem servir un to educat gairebé inquietant, vaig aparcar la discussió de la meva identitat nacional i vaig encetar una altra via. "¿No creu -vaig fer, aprofitant una gota de silenci- que el que diu, que el desfici que li produeix Espanya, que el desgavell grec, que la crisi bancària irlandesa, no són la prova que Europa és un projecte valuós però complicat? No vol dir que cal anar amb peus de plom? No pensa que els polítics europeus no volen anar massa de pressa? No tem que centralitzar la política fiscal encotilli tant Europa que la faci explotar per totes bandes?" El meu intent de crear complicitats, però, fracassà. L'exministre s'alterà encara més: "Vostè no entén res, senyor Boix! Sense una Europa unida, serem l'acudit de tothom. Cal crear una Europa forta, capaç d'incidir al món, de fer valer la nostra veu, els nostres interessos, els nostres valors". Ara jo ja patia i, agafant empenta, vaig dir: "Senyor ministre, que no veu que, al final, vostès, els alemanys, hauran de pagar tots els plats trencats a la perifèria?" Fischer, però, sentencià: "No podem prescindir de ningú".

Aleshores vaig tenir la premonició que, si la senyora Merkel, més pràctica que l'esquerra germànica, no se'n surt en l'intent de posar límits a tot aquest desori, Alemanya farà a Europa el trist paper de pagador que Catalunya fa a Espanya. Tanmateix, ho vaig deixar córrer. L'obsessió per una Europa quasi imperial, reconeguda al món al mateix nivell que els EUA i la Xina, és tan intensa entre l'elit política europea que difícilment s'hi pot enraonar amb èxit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT