Publicitat
Publicitat

Una Europa forta (i 3)

L' anunci de la Unió Europea la setmana passada de reforçar i expandir el seu fons de rescat probablement blindarà l'euro davant dels mercats internacionals. No obstant, aquesta decisió, que implica convertir la UE en garant final de tot el deute públic i privat, explosiu, de la perifèria europea, no evitarà el llarg procés d'ajustament econòmic que haurà de travessar el sud d'Europa. De fet, és molt possible que l'acabi aguditzant.

En qüestions econòmiques predomina a Europa un mena de pensament únic que fa basarda. Resumint la posició de gairebé tota la classe política europea, fa deu dies Jacques Delors reiterà a Berlín que els problemes de la UE es resoldran quan s'estableixi un sistema de polítiques econòmiques coordinades (en l'àmbit impositiu i pressupostari) a nivell continental. La tesi que no pot haver-hi unió monetària sense unió fiscal és, però, errònia. Als Estats Units, els estats federats gaudeixen d'una autonomia fiscal completa, és a dir, poden posar els seus propis impostos i endeutar-se fins on creguin convenient. Això, però, no impedeix que el dòlar sigui la moneda de referència al món. O, per utilitzar un exemple més proper, abans d'entrar a la UE, Àustria va fixar la seva moneda al marc durant molts anys amb un gran èxit i sense haver de renunciar a la seva autonomia fiscal.

En altres paraules, Europa podria, si volgués, mantenir una moneda única amb fiscalitats múltiples. Ara bé, aquesta solució obligaria a fer una mena de sacrificis que la UE no sembla disposada a acceptar. Durant la primera gran crisi financera dels Estats Units, cap a la dècada dels 1840, Washington es negà a rescatar tots aquells estats que, enduts per una febre especulativa, havien estirat més que el braç que la màniga. La seva fallida va ser dolorosa, però no trencà el país i, al capdavall, forçà els estats membres a prendre mesures internes per minimitzar els seus desequilibris fiscals a llarg termini.

Per contra, en comptes de fer pagar els plats trencats als individus responsables d'haver-los trencat (tant els bancs francesos i alemanys que van finançar el boom creditici de la perifèria com els governs d'aquesta àrea), Europa ha evitat la via americana i ha preferit repartir les pèrdues entre tots els ciutadans, és a dir, ha decidit socialitzar els costos de la crisi.

Deixant de banda el problema ètic que planteja fer que paguin justos per pecadors, aquesta socialització de pèrdues deixa el nucli dinàmic d'Europa entre el foc i les brases des d'un punt de vista econòmic. Si la UE aprova el rescat sense imposar cap condició als països endeutats, Alemanya (i, fins a cert punt, Àustria, Holanda i els països escandinaus) passarà a tenir a Europa el trist paper que fa Catalunya a Espanya. Per justificar el dèficit fiscal, els espanyols sempre retreuen als catalans el seu superàvit comercial. D'una manera semblant, tothom repeteix que sense l'euro el dinamisme exportador alemany fóra impossible. Evidentment, aquest raonament és absurd. Comprar cava o BMWs no és obligatori, mentre que pagar impostos sí que ho és. En realitat, un rescat incondicional equivaldria al suïcidi fiscal de la part més dinàmica d'Europa a llarg termini. El progressiu pansiment català està directament relacionat amb un sistema fiscal espanyol que premia les comunitats fiscalment més flamenques. És lògic, doncs, que la senyora Merkel vulgui controlar d'una manera efectiva la perifèria.

D'altra banda, un rescat acompanyat d'un sistema de controls rígids per coordinar la política econòmica de tothom exacerbarà la crisi econòmica a bona part del continent. Europa, tot i ser un mercat únic, no és una àrea econòmica homogènia. Com que els cicles econòmics de cada país són sovint diferents, els governs necessiten mantenir instruments propis per adaptar-se a les necessitats de cada moment. I, per tant, si perden tota la seva autonomia, l'estancament de la perifèria (i el seu allunyament respecte al pinyol europeu) es perllongarà en el temps. L'única solució a un atur desbocat passarà, aleshores, per acceptar un procés accelerat de migracions laborals del sud al nord d'Europa. La campanya recent del govern alemany per atreure personal qualificat espanyol n'ha estat el primer avís.

El problema per a les economies perifèriques és que, si el flux emigratori és molt gros, les bases financeres del sistema de pensions (ja de per si afectades per una taxa de natalitat molt baixa) i de l'estat del benestar en general faran aigües ràpidament. Davant de tot això, ¿no és legítim preguntar-se si l'estratègia de coordinar i uniformar per crear una Europa forta, aquest somni dels senyors Delors, González i Fischer entre molts d'altres, no té un preu social massa alt? ¿No hauria estat millor haver deixat caure Grècia (o, com a mínim, haver-la forçat a reestructurar el seu deute ordenadament) ara fa un any? L'euro encara existiria, però Europa hauria après a viure d'acord amb les seves possibilitats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT