Europa en rosa i negre

1 . OPORTUNITAT. Amb el seu optimisme inveterat, Daniel Cohn-Bendit té una frase ocurrent com a resposta al pessimisme ambiental: “Europa no té sort, però la trobarà”. Segur que serà la suma de molts factors el que farà caure el mur davant del qual Europa està aturada. I no utilitzo la paraula mur en va. Des de la caiguda del de Berlín, proclamada com a símbol d’una nova era de llibertat, a Europa s’hi han construït 1.200 quilòmetres de murs, tanques i barreres, fins a posar-se en qüestió un dels símbols d’aquest nou món: els acords de lliure circulació de Schengen. El gran mur era per impedir sortir, aquests són per impedir entrar. El discurs de l’exclusió ha adquirit carta de naturalesa en un món en què el diner campa com vol, però les caravanes de pàries rebutjats arreu i les deportacions han tornat a Europa. Però a França estan passant coses que indiquen molt bé una part essencial del problema: l’absència d’alternativa.

Què ha passat? Que l’espai socialista -sobre el qual va ser elegit president Hollande- ha esclatat definitivament. L’intent de reforma constitucional va acabar la paciència de l’ala esquerra del partit i la resistència a la reforma del mercat de treball ha portat Emmanuel Macron, ambiciós líder del sector liberal, a la provocació de crear una plataforma per preparar una possible candidatura a la presidència de la República. Si hi afegim que el malestar per fi ha arribat a places i carrers, cosa que ha desbordat els sindicats i ha demostrat que la protesta no és patrimoni de l’extrema dreta, em sembla que el missatge és precís: Europa necessita una alternativa a l’ortodòxia neoliberal per equilibrar el sistema. I en la mesura que la socialdemocràcia, en fase claudicant, ha sigut incapaç de construir-la, algú l’haurà d’articular i liderar. ¿És aquesta l’oportunitat en què pensa Dani Cohn-Bendit?

2 . FRUSTRACIÓ. Judit Kiss és una sociòloga hongaresa que viu a Suïssa. Fa uns dies em va escriure després de visitar el seu país. “Hi ha molta ira i moltes protestes, però el poder està tan instal·lat i és tan astut que sempre aconsegueix fragilitzar-ho i neutralitzar-ho tot. És molt frustrant”. Sembla que hi ha moviments importants de desobediència civil, però costa molt guanyar terreny enfront d’un autoritarisme que la Unió Europea ha tractat amb benevolència, incapaç de fer respectar els principis democràtics que en teoria accepten tots els estats que s’hi incorporen. Tots sabem la història de què vénen els països anomenats de l’Est, i segur que alliberar-se de la feixuga càrrega cultural i moral que van deixar els llargs anys de règims de tipus soviètic no ha de ser fàcil. Hi ha moltes ferides per cicatritzar. Però no deixa de ser curiós el viatge que molts d’ells han fet des del descobriment dogmàtic dels valors del neoliberalisme més radical fins a la instal·lació de governs profundament reaccionaris i escassament liberals.

Michel Foucher, geògraf francès, dóna pistes per entendre el que passa a Hongria, però també a Polònia i a Eslovàquia i a l’ex-Iugoslàvia. “Són països de contrareforma -diu-. Tenen una concepció ètnica de la nació i una identitat nacional religiosa. Aquesta va ser la seva única força enfront de l’URSS”. Sembla, doncs, que cada cop que van mal dades aquest rerefons retorna a la superfície. I es desplega sense cap respecte per les regles del joc pactades a l’hora d’entrar a Europa. En ple desconcert europeu, les autoritats comunitàries i els governs dels estats més poderosos miren cap a un altre cantó, paralitzats pel virus de la xenofòbia i de l’exclusió que s’estén també a casa seva. I que fa que cada dia adoptin amb menys rubor l’agenda de l’extrema dreta. Fa feredat pensar que, a la republicana França i a la liberal Holanda, l’extrema dreta va primera a totes les enquestes. Però, a Europa, o la societat es desperta per conformar una alternativa real o el camí emprès cap a l’autoritarisme postdemocràtic, bastit sobre la por i la indiferència, serà aviat imparable.