Publicitat
Publicitat

I si Eurovegas fos el pla B?

Els indicis ens diuen que el govern d'Espanya confia en tres pilars per sortir de la crisi. L'un, la mà que pugui estendre Europa, que calmi els mercats i domestiqui la prima de risc, i d'aquí ve arrambar-se a un negociador astut i solvent com és Mario Monti. El segon pilar és clarament el duet turisme + consum, i per això totes aquestes rebequeries abans d'apujar l'IVA. El tercer pilar és la roja , que ha d'aportar la dosi d'orgull que la realitat no dóna, encara que sigui aprofitant el talent català. El talent i el model. I precisament d'això es tracta: avui, els models d'èxit per força han de ser intel·ligents, perquè la competència és ferotge en tots els matisos de la paraula. És dura, nombrosa i despietada.

La proposta catalana per evadir-se del model espanyol, que és bàsicament un model d'impotència, de no haver construït res diferent ni millor, es diu pacte fiscal. Controlar la totalitat dels recursos -la riquesa que Catalunya produeix- per tal de, mitjançant inversions, construir un model més afí a aquelles quatre coses que defineixen el catalanisme: excel·lència, modernitat, justícia social i Europa (i, hi afegeixo, explicades en català). El president Mas ens deia que si el pacte fiscal fallava, aleshores entraríem en un camí "incert" encarat a exercir el dret a decidir, i ho expresso amb els circumloquis que fa servir Convergència quan no li ve de gust de parlar d'estat propi. Això es coneixia com a pla B . És una proposta coherent i la més alta que ha plantejat mai el catalanisme convencional. Més encara, és una proposta que sorgeix, no només de constatar com és d'impossible un projecte català sota les actuals circumstàncies, sinó també d'apamar l'exigència col·lectiva, les ganes de la gent de girar full i de començar un capítol nou de la història. En resum: o recursos o independència, o les dues coses successivament.

Doncs bé, el que no lliga de cap manera amb aquesta estratègia és Eurovegas i l'afany que el govern català hi posa. El turisme i el consum són dues parts del model econòmic, però no han de créixer més enllà d'un cert percentatge, per deixar lloc suficient a coses més avançades -i intel·ligents!- com l'exportació, la recerca, la cultura, en fi, el valor afegit. Eurovegas és l'exacerbació tronada del turisme i el consum, amb un punt d'immoral perquè es basa en les febleses humanes i socials, que vol dir que comportaria deixar a la següent generació un país pitjor del que tenim. I segurament amb més atur, perquè l'efecte crida seria colossal i ens vindria gent d'arreu a buscar uns llocs de treball de baixíssima qualificació i que tampoc serien tants. Uns llocs als quals els aturats locals d'una certa edat o d'unes certes exigències no somien a col·locar-se. Vegeu també els processos que se li estan obrint al senyor Adelson a casa seva.

El cas és que ja sigui amb el pacte fiscal com amb la independència no té cap sentit construir un monstre com Eurovegas. ¿És aquest, doncs, el famós pla B? Aleshores estaríem davant d'una trampa grossíssima, perquè voldria dir que el govern català està posant les bases per sobreviure dins de l'estat espanyol amb les maneres espanyoles. Unes maneres que estan aflorant de manera inclement pel sistema d'aplicar-nos al màxim els límits autonòmics. L'autonomia consisteix en el fet que Espanya es queda la decisió política -la definició del model- i descentralitza la gestió. Igual que passa amb el finançament, això no s'havia tibat mai tant com ara, perquè és ara que Espanya està redefinint els models en tots els àmbits, cosa que deixa l'autonomia amb el cul a l'aire. Retallada a dojo i homogeneïtzació arreu, dins les regles constitucionals. L'anècdota de l'entrepà suprimit als presos ens diu clarament que estem en la fase d'escurar tots els racons.

Com que pot, Espanya ens imposa detalls com l'escola en castellà o la liberalització dels horaris, és a dir, una manera de viure. Una manera de viure contra la qual s'estavella el projecte català de convivència, el projecte català de vida col·lectiva. No hi ha espai ni per respirar. La desproporció entre la capacitat de l'Estat d'imposar i la capacitat del govern català de rebotar-s'hi és tan gran que, si volem salvar el projecte català, hem de marxar. Tan clar com això. Si hi estem d'acord, és més lògic construir internacionalment el camí de sortida que no pas bastir una aberració com és Eurovegas, que pertany al model espanyol de creixement, el model político-financer que estava simbolitzat per Bankia i que s'acaba d'esfondrar. Excepte que Eurovegas sigui el pla B. Potser que algú ens ho aclareixi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT