Eusebio

El calvari que està vivint Rita Barberá no ens ha de fer oblidar, sin dua (per dir-ho en paraules seves), el possible calvari, molt més salvatge i dolorós, molt més soterrat, que també deu haver viscut un home del seu partit. És un home discret però rialler, elegant i pulcre, amb ulleres sense muntura, pocs cabells i curts. Educat, però qui sap si trist. Es diu Eusebio. Eusebio Monzó.

La meva ment de novel·lista veu l’Eusebio menjant-se uns fartons al bar del costat de la seu del partit, mentre els altres companys, a la seu mateix, per no sortir, prenen orxata mentre riuen i fan bromes. Quan l’Eusebio torna, les converses s’interrompen. Els riures s’estronquen, els somriures es glacen a les cares. Ell saluda, tot polit, i va cap a la taula. Taula, maleït mot. Obre el portàtil i veu que a la tarda ha d’anar a inaugurar un taller mecànic biblioteca en un barri perifèric. Després, té una reunió a l’alcaldia per determinar si s’aprova la nova derrama per al pressupost de la piràmide de marbre que els ha dissenyat en Calatrava, i que col·locaran, si tot va bé, al gol sud de l’estadi de futbol Ciutat de València. Cap company no podrà acompanyar-lo. Sempre sol. Sol a les inauguracions. Sol a les rodes de premsa. Sol als debats que organitza el PP. Sol a les conferències. Sol a les falles. Sol, sol, sol...

L’Eusebio entén que els seus companys el tinguin per allò que se’n diu “un friqui”. Un no ningú. Un moble (com per exemple una taula...). I sap quina seria la manera d’acabar amb els silencis, amb els retrets de les mirades, amb les cares de reprovació. Sap com podria acostar-se a ells, com podria ser-ne còmplice. L’Eusebio és el rar en aquell grup parlamentari, perquè de tots deu membres, ell és l’únic que no està imputat. Per culpa seva només són nou.