Evasió i fracàs
La setmana passada Telecinco va estrenar La fuga , que emeten cada dimecres. És una sèrie pretensiosament futurista que es desenvolupa en una plataforma petroliera convertida en presó d'alta seguretat. És una barreja entre Prision break i Blade runner que s'ha quedat en serial de poca volada, amb tot el que aleshores comporta d'ibèric atrotinat. De tant aspirar a l'excel·lència fa riure on s'han quedat.
La parella protagonista són els actors Aitor Luna i María Valverde. Ella té l'amor de la seva vida tancat perquè forma part de "la resistència" d'un govern absolutista que retalla llibertats. La protagonista s'ha entrenat per formar part de l'equip de funcionaris per, des de dins, ajudar-lo a fugir. I aquí s'acaba el gruix de la història, perquè a la pràctica és una sèrie on costa moltíssim que passi res. Els personatges no paren de parlar, teoritzar i pensar en veu alta. No callen. Però tots donen voltes al mateix. El guió és previsible i lent. Les interpretacions són de baix nivell i en molts casos fins i tot amateurs.
Té moltes pretensions estètiques. Sembla que s'hagin deixat tot el pressupost en la façana de la plataforma sobre el mar. Juguen amb contrallums i humitats. Els decorats són reeixits però la trama avança molt lentament. En dos episodis amb prou feines sabem qui ajudarà els protagonistes a fugir. Això sí, ensenyen molts homes amb el tors nu i mullat desenroscant cargols i marcant múscul, noies suggerents per la seva fortalesa i escenes de violència gratuïta. Fins i tot una violació (fora de pla) per potenciar la càrrega cruel de la història. Se suposa que la trama d'amor infinit s'ha de barrejar hàbilment amb el suspens i l'acció de la fugida. Però al final fa riure com dos amants es magregen amagats a les clavegueres fent veure que arreglen un dipòsit. Veurem quina fugida va més de pressa: si la dels presos o la dels espectadors.
