Publicitat
Publicitat

Excuses per no tenir una adequada justícia de menors

Dies enrere diversos mitjans de comunicació informaven de suposats nous estudis sobre la reincidència en l'activitat delictiva dels adolescents que havien passat per la justícia de menors i, singularment, pels centres d'internament. Malgrat que la informació barrejava dades de policies, fiscals, jutges i el departament de Justícia, tot semblava conduir a dues pretensions interessades: calia que els centres d'internament fossin més eficients i que aquestes institucions i la justícia penal comencessin abans a fer la seva feina, en lloc d'esperar que els nois es fessin delinqüents.

Després de més de tres dècades de vida professional dedicada als adolescents socialment conflictius sé molt bé que, cada vegada que tenim crisis i dificultats col·lectives d'índole diversa, les autoritats parlem de modificar la llei penal del menor. A Madrid i aquí, fa dies que s'anuncien nous canvis legals. La informació difosa aquests dies sembla dirigida a reforçar aquesta línia (el suposat nou estudi és una recerca periòdica sobre reincidència que fa el Centre d'Estudis Jurídics i que es va difondre el mes de novembre passat).

Una vegada més, voldria posar en relleu com construïm una realitat deformada i deformant al voltant dels adolescents infractors i de la llei que els sanciona. La llei del desembre del 2000 era una bona llei. Tan bona que els mateixos que la van aprovar (sense llegir-la?) la van modificar tres vegades abans d'estar vigent. També cal posar en relleu que, en els anys següents, va ser sistemàticament alterada fins a arribar a ser una mena de pèssim codi penal adult aplicat a menors. Era i és una llei exemple de legislació emocional (en reacció a drames singulars) i de populisme punitiu (incrementar el càstig per guanyar vots).

Les dades sobre reincidència diuen que si un noi que ha delinquit és internat en un centre tancat reincidirà quatre vegades més que si fa una mediació o ha de prestar serveis en benefici de la comunitat. És una dada incontestable sobre la influència del tipus de mesura adoptada, que no nega la influència en el retorn a l'activitat delictiva, també, de l'edat o de les especials dificultats personals i socials d'alguns dels que són internats. Igualment, sabem que com més d'hora es comencen a aplicar mesures de privació de llibertat més probable és que l'adolescent acabi tenint una llarga carrera delictiva.

Ara que les autoritats tornen a insistir a abaixar l'edat penal als 12 anys i a fer servir encara més l'internament, no seria sobrer que miréssim de mantenir alguns criteris sense els quals la justícia de menors ja no és de menors. D'entrada, cal recordar que en la infància i en la preadolescència la justícia penal no hi pinta res i sempre és un desastre. El nostre repte és com responem a un noi de 12 anys que té conductes especialment greus. Ara bé, del fet que el sistema protector o els recursos socials locals no sàpiguen què fer -o, més ben dit, no tinguin recursos per fer res- no es pot concloure que ho hàgim de deixar en mans de jutges i fiscals (que s'atribueixen un efecte preventiu que no tenen). El que és una complexa resposta educativa no pot convertir-se en una simple resposta penal.

No estem davant d'un sistema en què tant fas tant pagues , sinó en un tipus de justícia que, considerant també (però no en primer lloc) la gravetat delictiva, es dedica a sancionar adequadament, a cercar la mesura adequada a cada subjecte i situació. En la justícia de menors el drama de les víctimes ha de ser atès per altres vies que no siguin l'increment dels càstigs.

La clau per acabar amb èxit no és avançar penes falsament dissuasòries sinó garantir des dels conflictes inicials un seguiment intensiu. Aplicar diverses formes d'acompanyament actiu en llibertat (no una entrevista quinzenal en un despatx per revisar acords) de manera que es puguin gestionar conjuntament amb el noi o noia els nous conflictes, les noves dificultats i necessitats. Construir de nou una veritable llibertat vigilada i un acompanyament real dels educadors de carrer. La dada a considerar, però, no serà si tornen a delinquir immediatament, sinó si ho tornen a fer o no un cop hagin passat els anys d'intensa adolescència.

Per acabar: l'internament pot ser útil sempre que es valori la necessitat de fer-lo servir en el moment oportú i es faci de manera que no siguin presons per a joves. A Catalunya, amb excepcions, difícilment podem parlar d'altra cosa que d'espais de reclusió, gestionats com a centres penitenciaris en què hi ha més professionals de la seguretat que de l'educació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT