Excuses per recentralitzar

Fa una temporada que estem presenciant accions, propostes i declaracions que tenen un denominador comú: recentralitzar l'estat espanyol. L'objectiu de la recentralització no es planteja obertament, sinó que es presenta com una conseqüència d'assolir els objectius de l'eficiència econòmica en la prestació de serveis públics i la disciplina fiscal. Alhora, es van llançant a l'opinió pública una sèrie de missatges que no són altra cosa que excuses per recentralitzar.

Un primer missatge que està calant és que les comunitats autònomes malgasten i tenen un sector públic sobredimensionat, en contrast amb un govern central que actua eficientment. Aquesta idea es basa en els nivells de dèficit i endeutament d'algunes autonomies. No es pot descartar que en alguns casos part de la culpa la tingui una mala gestió dels governs autonòmics, però cal tenir en compte que molts altres factors en poden ser la causa. En primer lloc, la naturalesa dels serveis que presten les autonomies. Llevat de la Seguretat Social, tots els altres serveis de l'estat del benestar estan en mans de les comunitats autònomes. Aquests serveis tenen una despesa amb una dinàmica de creixement molt més gran que la dels que pot prestar l'Estat. En segon lloc, les deficiències que el sistema de finançament autonòmic ha generat històricament. Es pot demostrar que hi ha una alta correlació negativa entre els recursos per habitant de què els governs autonòmics han disposat els últims anys i el volum actual del seu endeutament. En tercer lloc, la davallada dels ingressos fiscals que ha provocat la crisi econòmica. A més a més, tots aquests factors són molt més rellevants si constatem que actualment, sense comptabilitzar la Seguretat Social, les autonomies gestionen un volum de despesa més gran que el govern central, un 36% i un 21%, respectivament. Per tant, no ha d'estranyar que uns governs afectats pels factors esmentats i que gestionen un volum important de despesa pública generin dèficit.

Un segon missatge lligat a l'anterior que aquests dies el govern central està llançant és que si l'Estat no compleix amb l'objectiu del dèficit establert, les comunitats autònomes en tindran la culpa, i, en particular, es posa Catalunya al punt de mira. Aquí cal fer dues observacions. La primera és que el govern central és qui té més marge per fer ajustaments, tant pel volum del seu dèficit en relació amb l'autonòmic (el 2010, el central va ser del 5% del PIB i l'autonòmic del 3,5%) com per la naturalesa de la seva despesa. Pot retallar despeses com les de defensa o d'altres que suposen una duplicació de les autonòmiques. El volum de la despesa central en sanitat, ensenyament o cultura és considerable si es té en compte que són serveis completament traspassats als governs autonòmics. La segona observació és que el govern central està passant dèficit a les autonomies en no complir els compromisos de traspassar-los recursos. Així, per exemple, el govern central deu a la Generalitat de Catalunya més de 2.000 milions d'euros corresponents al fons de competitivitat i al finançament de la inversió en compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut.

Tot plegat provoca que, per solucionar els nivells de dèficit autonòmic, hi hagi qui proposi tornar al govern central les competències autonòmiques que generen més despesa, com per exemple les sanitàries. Aquesta recentralització es justifica en nom de l'eficiència i de la disciplina fiscal. ¿Però el govern central seria més eficient en la prestació d'aquests serveis que les comunitats autònomes? No hi ha estudis que ho demostrin. Només cal recordar que quan la sanitat estava centralitzada la seva despesa havia assolit també alts percentatges anuals de creixement. Així mateix, no està demostrat empíricament que els països descentralitzats gastin més que els centralitzats. Tot el contrari, tant la teoria econòmica com alguns estudis empírics ens diuen que la descentralització porta guanys d'eficiència i un sector públic més reduït.

Aquestes tendències recentralitzadores les podem veure clarament en els dos grans partits estatals, PP i PSOE, i també en altres àmbits de la resta de l'Estat, incloent-hi fins i tot l'acadèmic, el qual conec molt bé. És lamentable que després de més de trenta anys de democràcia i estat de les autonomies es constati que hi ha una gran majoria que considera la descentralització política i fiscal duta a terme com una pura desconcentració administrativa, i les autonomies com a administracions de segon ordre sotmeses al poder estatal. N'hi ha que encara les anomenen regions.

Segurament el problema ve perquè no tots els territoris de l'Estat tenen les mateixes ànsies d'autogovern. La raó fonamental per descentralitzar un estat és política: satisfer les demandes d'autonomia i autogovern de diferents territoris de dins de l'estat. Com que a Espanya alguns territoris no tenen aquesta demanda, llavors es nega el dret d'autogovern a d'altres que sí que la tenen i que pretenen no posar límits a les aspiracions d'autogovern dels seus ciutadans, com Catalunya. Per tant, ha arribat un temps en què els catalans haurem d'anar a contracorrent, i només la unitat de tots els partits polítics catalanistes, juntament amb la força de la societat civil catalana, podran contrarestar-ho.