Exigeixo un espai compensatori
Escoltin, vostès que són de bona llei. M’entendran de seguida. No tinc la fortuna de ser un líder polític català, i més ara que aquestes eleccions els donen tant de protagonisme, alabats sien ells i elles: reconec que tinc somnis estranys en què Raül Romeva i Artur Mas fan uns llargs dins una piscina mentre comparteixen unes avellanes i Pilar Rahola en dóna fe. De fons, Xavier García Albiol reclama immigrants exclusivament llatinoamericans per motius d’idioma, i corrobora que a les aules públiques catalanes s’atia l’odi contra Espanya, mentre el seu cap, Mariano Rajoy, per a la seva sorpresa, descobreix la Constitució espanyola de boca d’un periodista d’Onda Cero, molt poc sospitós de separatisme.
Puc veure també Inés Arrimadas invocant la legalidad vigente, sigui quina sigui (val la pena de recordar que el franquisme també en va tenir, de legalitat), i Lluís Rabell intentant explicar-se a ell mateix què és un plebiscit, en un monòleg hamletià digne de ser contemplat.
Veig tot això dins dels meus somnis, però no, no els volia parlar d’això. El que vull plantejar, i plantejo en aquest article, és la reclamació que segueix.
Com deia al començament, no sóc cap polític català, però sí que sóc un escriptor en llengua catalana. I des de fa un temps constato que molts dels meus companys i companyes de gremi ocupen molts més minuts en els mitjans públics catalans que no pas jo.
Efectivament, entre les aparicions (passades o presents) de l’Empar Moliner, la Maria de la Pau Janer, el Quim Monzó o el Martí Gironell, que ni que sigui per la cosa del trànsit als Matins de TV3 ja té una quota de pantalla assegurada, aquí no hi ha qui es faci un lloc ni a cops de colze. Poca broma, acabo de publicar un llibre i per tant estic en campanya.
De manera que em veig en l’obligació d’exigir a la Junta Electoral Central que posi fil a l’agulla en aquest espinós assumpte.
Concretament, demano que es computi el minutatge acumulat pels escriptors i escriptores abans esmentats i se’m doni la compensació que correspongui: calculo que amb una setmana de programació monotemàtica de la Corporació Catalana sobre un servidor (no seria gaire pesat: podríem fer servir formats diferents, com ara realities, concursos, entrevistes, reportatges i programes de paròdia) ho tendríem enllestit.
I aprofitant l’avinentesa, animo qualsevol ciutadà de Catalunya que se senti agreujat pels mitjans públics catalans a exigir que se’l repari amb el seu espai compensatori.
Ara no serem menys que els polítics. I perdonin, però precisament sento que sona una cançó de Queen i vull intentar imitar la ballaruga de Miquel Iceta i Pedro Sánchez.
