Roberto González Echevarría
09/01/2011

Exiliat per Ike, salvat per Amèrica

4 min

Aquesta setmana farà 50 anys que l'administració del president dels Estats Units Dwight D. Eisenhower va trencar les relacions diplomàtiques amb el govern de Fidel Castro, fet que va col·locar Cuba al front de la Guerra Freda i va alterar per sempre la meva vida i la de molts compatriotes cubans.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pel gener del 1961 jo ja havia passat un any i mig a Tampa, Florida, on vivien uns familiars des de la dècada dels 30, i on els meus pares es van establir el 1959, amb la previsió que ens hi quedéssim fins que tornés la normalitat a Cuba o, si no, per sempre.

Aleshores jo tenia 17 anys i ja havia viatjat a l'illa sis vegades. La raó d'aquestes anades i vingudes era que havia deixat a Cuba una nòvia, Mercy, i també era perquè no m'habituava a la vida americana, en particular als joves adolescents, que jo considerava uns ases. Vaig estalviar cada cèntim de les múltiples feines que tenia com a rentaplats i com a missatger per comprar els bitllets d'avió. Però amb el trencament de les relacions diplomàtiques, els viatges es van acabar. Tot i que aleshores no ho sabia, la decisió d'Eisenhower em va convertir en un exiliat. No tornaria a trepitjar Cuba en 18 anys, quan vaig anar-hi amb un comitè d'exiliats per discutir l'alliberament de presos polítics.

Molts cubans que patien circumstàncies semblants a les meves, es van fer ciutadans americans a la primera oportunitat, una decisió encertada perquè estaven al cas que el desplaçament seria permanent. Jo, en canvi, ho vaig rebutjar perquè ingènuament creia que ciutadania volia dir nacionalitat. Em vaig aferrar a la meva ciutadania cubana malgrat que el meu passaport cubà va caducar i que, per viatjar a l'estranger, havia d'utilitzar un visat de múltiples entrades, un document difícil d'aconseguir que certificava, entre altres coses, que pagava els meus impostos. Viatjar a Europa i a l'Amèrica Llatina requeria un reguitzell de visats, però jo valorava que les dificultes valien la pena perquè em permetien preservar la meva identitat.

També em vaig lligar a la meva cultura d'origen quan vaig decidir fer de l'estudi del castellà i de la literatura llatinoamericana la feina de la meva vida. D'alguna manera, vaig compensar el trauma d'assumir l'anglès quan era adolescent estudiant amb un zel patològic el francès i l'italià a la Universitat de Florida Sud. Quan vaig ser capaç de parlar aquests idiomes, vaig assumir noves personalitats: eren escuts contra una cultura americana que encara no podia absorbir. En comptes de quedar-me amb un rol, la separació del 1961 entre els meus dos països em va transformar en un home amb diferents veus dins el cap, una perspectiva que crec que ha format el meu criticisme literari.

Ara, per sort, el que jo anomeno l'adolescència americana (així m'hi refereixo per provocar els meus néts i besnéts) ja em queda lluny. Sóc ciutadà dels EUA i gaudeixo de la democràcia d'aquest país, un sistema de govern que, malgrat tots els seus defectes, és el millor sistema al qual podem aspirar. Ara, 50 anys després del trencament de les relacions entre Cuba i els EUA, mentre Cuba encara està controlada per una gerontocràcia de mascles blancs i militaristes totalitaris, Barack Obama és el president dels EUA i Hillary Clinton, la secretària d'Estat. Quin dels dos països és revolucionari?

En aquest mig segle, Fidel i Raúl Castro han aconseguit ensorrar un país pròsper, enviar a l'exili un milió i mig de ciutadans i d'omplir les presons amb presos comuns i polítics. Recentment s'han produït canvis en l'economia cubana, gestos conciliadors envers l'església i l'alliberament i deportació d'alguns presoners polítics. Tot plegat són mostres que els Castro són conscient de l'inviabilitat del seu sistema, un sistema que fins i tot Fidel Castro va deixar anar no fa gaire que no servia per a Cuba.

Però el canvi que no han gosat fer és eliminar la por de la vida dels cubans, perquè aquesta por és el que manté unit el seu govern. La por de ser denunciat per un veí que pertany a un dels Comitès de vigilantes per a la Defensa de la Revolució; por que la policia secreta descobreixi alguna cosa per incriminar-te; por de ser engarjolat sense càrrecs durant mesos o anys; por que les colles de pinxos anomenades Brigades de Resposta Ràpida organitzin una mobilització violenta davant de casa teva (com li va passar a la mare d'Orlando Zapata, el dissident que va morir al febrer durant una vaga de fam); por que et deneguin l'autorització per viatjar a l'estranger; por de perdre la feina; por, en definitiva, que el llarg braç del poder t'enxampi i t'esmicoli.

Estic molt content de ser als EUA, lliure de totes aquestes pors i esperançat, contra el que em diu la raó, que el proper canvi històric a Cuba no sigui un de violent sinó que sigui un que porti un futur de pau, prosperitat i democràcia.

Sense la possibilitat de volar més a l'Havana, i després d'haver conegut altres noies, vaig escriure una carta a Mercy el 1961 per trencar la relació. Encara em sento avergonyit d'haver-ho fet. No gaire més tard, ella va viatjar a Miami juntament amb la seva família, i fins i tot vam tenir una trobada emotiva quan ens vam retrobar a Tampa. Però la relació ja s'havia acabat. M'han explicat que aquella noia delicada, pianista, que volia ser professora de primària, es va casar amb un pilot, que va aprendre a volar (casualment, com jo ho vaig fer) i fins i tot fa sky diving (això, jo, no ho faria mai). És una constant de la història: hi ha decisions polítiques que afecten vides normals i corrents d'una manera inesperada i, sovint, permanent.

stats