Expectatives, pretensions i injustícies

Ocimax.- “Netrebko no va poder cantar”. Aquest és el titular, aquesta és la notícia, aquesta era l’expectativa. A partir d’aquí tot va ser una altra cosa. Vull dir amb això que en el món de la música especialment la presència d’un nom o un altre és molt important. Ho dic fent referència a la programació del Teatre Principal, ja no per aquesta temporada, que serà el que sigui amb les circumstàncies que siguin. Per a futures temporades cal saber què volem, quina política cultural marquen els dirigents d’aquesta terra inexistent (un cop més, gràcies, Toni Serra). I això és una decisió política, única i exclusivament. Un cop delimitades les línies mestres ja sabrem què volem i el què tendrem. Quan no hi ha aquestes línies la coherència brilla per la seva absència i comença un problema de difícil solució. La conclusió és que la cultura per aquests indrets té mala ferida.

Dit això, l’esdeveniment programat a l’Ocimax va tenir una baixa important. Una bronquitis aguda va fer que Anna Netrebko fos substituïda per Hui He en el paper de Leonora a l’òpera de Giuseppe Verdi, Il trovatore, retransmesa en directe des de La Bastille de Paris. Les expectatives varen quedar reduïdes a la més mínima expressió. La decepció a la sala de cinema era evident. El veterà Roger Alier l’havia qualificada com el millor trovatore que havia vist mai, i això que el seu bagatge és dels que fan feredat. Què hagués succeït si ja des d’un principi la titular hagués estat la soprano xinesa? Que segurament parlaríem gairebé amb els mateixos termes que Alier i la resta de crítics i espectadors que varen poder gaudir de la Netrebko el dia de l’estrena parisenc. Perquè Hui He, la més emblemàtica Cio Cio San del moment, va estar sublim, però no és Netrebko. Així és el món de l’òpera. Segurament injust, perquè a més de la protagonista substituta, la resta del repartiment és del que fa molta gola.

Comencem pel tenor, Marcelo Alvárez, com a Manrico, que també va estar a punt de no poder cantar, segurament un dels tenors més idonis per al paper. Potència i presència, bon fiato i molts matisos a la veu, els que pertoquen per a cada ocasió. Però és que a més a més Ludovic Tézier, un dels millors barítons verdians del moment, va cantar el rol del no menys important personatge de l’obra, el Compte de Luna, que va fer un Il balen dil suo sorriso memorable, com la resta de les seves intervencions. Això tampoc no és tot. La mezzosoprano Ekaterina Semenchuk, com a Azuzena, va deixar esglaiat el respectable. I sense alè ens varen deixar amb el quartet que interpretaren Tézier, Semenchuk, Roberto Tagliavini, el baix encarregat d’interpretar Ferrando, i el cor, Giorni, poveri, vivea. Puffff! Immens el cor, que va fer un Coro di incudini, que són encruies, memorable. Per no parlar de l’ària, Deh! Rallenate o barbari, una delícia belcantista, interpretada pels dos protagonistes principals. Si algú pensa que amb això està dit tot, també va errat, com a mi m’agradaria anar errat amb el primer paràgraf, amb l’esmentat Presagio funesto. Més: impecable l’Orquestra dirigida per Daniele Callegari. No he acabat. Totes aquestes meravelles necessiten un ninxo comú, que no és altra cosa que l’escenografia. I l’escenografia la signava el “furer” Alex Ollé, que va canviar les sagnants conseqüències del compromís de Casp, de principis del segle XV, Urgell contra Antequera -però aquesta no és matèria adient aquí i avui-, i l’ha situada durant la Primera Guerra Mundial, encara que els cascs i alguns dels fusells, com a mínim, són de la Segona. Tot una sèrie de cubs anaven entrant i sortint de manera mil·limètrica dins uns forats, que també servien de trinxeres, cosa que d’alguna manera ajudava a intemporalitzar la història. Tot plegat va ser una peça per replegar. Cosa que faig comptes fer si surt una gravació del muntatge. De la Netrebko o de Hui He?