Experts, polítics i periodistes
No és pas un fenomen d'aquests dies, és un fenomen de sempre, que en situacions de problemes greus i de canvis en els governs s'accentua. Com que aquests darrers mesos ens hi hem trobat amb freqüència, val la pena comentar-ho. Es tracta d'examinar de quina manera un fet objectiu o una realitat més complexa és descrita, analitzada i explicada de manera totalment diferent segons l'ull amb què es mira i dels interessos que hi ha darrere aquest ull.
La desorientació que això genera pot ser molt important. Recordeu darrerament el que heu llegit o escoltat i pregunteu-vos, per exemple, quina és la situació del castellà a Catalunya (¿normalitzada o insuportable?), o quina és la relació entre el nou govern espanyol i la Comissió Europea (¿de valentia, de submissió o d'enfrontament?), o quina és la magnitud del dèficit fiscal català (¿del 8%, del 5% o de l'1%?) i quin és el límit establert per llei a Alemanya (¿el 4% o cap?). En tots els casos, si no coneixeu de prop i amb profunditat els fets i si no teniu posicions preses a priori, és probable que no estigueu en condicions de respondre amb seguretat a les preguntes. I, en canvi, seria important que ho poguéssiu fer, perquè són qüestions importants, sobre les quals es prendran mesures que poden afectar-nos a tots. ¿Cal acceptar un canvi en el model de la normalització lingüística? ¿Cal acceptar les normes pressupostàries que Brussel·les exigeix a les administracions espanyoles? ¿Cal reduir a la meitat, i com, el dèficit fiscal català? Fins i tot és possible que en algun moment se us demani formalment l'opinió a través d'una consulta pública el resultat de la qual, encara que no sigui vinculant, serà utilitzat.
És per això que em voldria referir al paper que, en aquestes controvèrsies, juguen els experts, els polítics i els periodistes. En una descripció ideal, els periodistes són els que coneixen i expliquen la realitat, i els experts (científics, sociòlegs, economistes, juristes i, fins i tot, de vegades, enginyers...) són capaços d'analitzar-la amb rigor i de preveure'n l'evolució. Seguint en aquesta línia idealitzada, els polítics haurien d'actuar tenint en compte aquests informes i escoltant alhora la voluntat popular basada en informacions objectives.
Normalment, les coses no van d'aquesta manera. En els eterns debats sobre els efectes del canvi climàtic, els problemes de l'energia nuclear o la legalització d'algunes drogues s'hi ha trobat a faltar l'objectivitat. I, en un altre nivell, està passant el mateix en els casos que he posat com a exemple. Analitzem-ne algunes de les causes.
1. La més important de totes és que la realitat és complexa. Gairebé mai no és blanca ni és negra, sinó que és grisa i plena de matisos. Per tant, sense faltar del tot a la professionalitat, destacant només alguns dels seus aspectes i difuminant-ne d'altres, es poden fer descripcions molt diverses sense faltar a la veritat. És molt corrent sentir que "tal diari diu mentides". De vegades és així, però sovint el que passa és que no diu tota la veritat i amb això desfigura la realitat. Quelcom semblant passa amb els resultats del informes científics o tècnics. Si es fan amb rigor, normalment són bastant matisats, i a l'hora d'utilitzar-los se'n pot fer un ús diferent segons les diferents orientacions a priori i els diferents interessos polítics. És per això que quan algú comenta que "la tele ha dit que...", abans de continuar la conversa pregunto: "¿Quina tele?" I, de la mateixa manera, si em diuen que "ha sortit un informe que diu que...", jo li contesto amb una doble pregunta: "¿qui l'ha fet?" i "¿qui l'ha encarregat?"
2. La complexitat de la realitat contrasta absolutament amb la necessària eficàcia del missatge polític i amb les exigències de l'impacte mediàtic. Això obliga a passar de la complexitat a la simplificació, i la simplificació sempre deforma. Les conclusions extretes d'un informe o els titulars que encapçalen una notícia són molt menys acurats que els continguts de l'un o de l'altra. Els encarregats d'explicar els resultats d'un informe o de decidir la portada d'un mitjà tenen les seves orientacions. És bo que sigui així, ja que la gent ha de ser compromesa. Les descripcions i les anàlisis que s'hi llegeixen estan, doncs, orientades per opcions ideològiques i de vegades per pressions empresarials. Malgrat l'alta qualitat humana i professional de molts experts i de molts periodistes, la independència es fa difícil i la neutralitat impossible. És per això que cal llegir les coses situant-les en el seu context i sabent d'on vénen.
Per reduir el problema s'hauria d'utilitzar al màxim el contrast i la pluralitat de punts de vista, declarats, oberts, no amagats. Això es fa sovint a l'hora d'opinar, però no es fa a l'hora de descriure i d'analitzar la realitat. S'accepta la malaltia i es debat la manera de curar-la, però no es posa en qüestió si realment tenim la malaltia que es diu. Si la situació del castellà és insuportable se l'ha de protegir, i si el dèficit fiscal estructural és proper al 8% del PIB, s'ha de reduir. Jo crec que la primera afirmació és falsa i que la segona és certa, però no estic segur que aquesta convicció meva sigui compartida per tothom. La falta d'una descripció prou entenedora de les realitats és el principal causant de la desorientació de la població.
