Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Fabra i l'adequació al registre

Ahir deia que en una obra de teatre que vol reflectir les converses espontànies de gent que parla dialecte central -sigui de Barcelona, Vic, Manresa, Girona, Reus, Valls, etc.-, i que està farcida de col·loquialismes, és poc adequat l'ús de la forma els per a un datiu plural. Resulta més adequat, per exemple, "No els hi donaré ni un duro" que "No els donaré ni un duro".

Un més adequat que vol dir també més correcte , si entenem la correcció com a adequació al registre. Aquest és el parer dominant dels lingüistes dels grans mitjans i el reflecteix molt bé l'apartat de l'ÉsAdir dedicat als pronoms febles.

Ha calgut que els nostres millors pedagogs, amb López del Castillo al capdavant, difonguessin activament la idea en tota mena de manuals, i que acadèmics eminents com Lluís Payrató la fonamentessin, perquè hagi anat penetrant en el cos social.

Només cal escoltar l'anglès d'una sèrie com The wire per adonar-se de fins a quin punt aquest concepte de correcció és compartit per les grans llengües de cultura. Però en català -en un signe més de poca normalitat social- encara aixeca suspicàcies, com si fos cosa de quatre eixelebrats.

El cert és que deriva directament del mestratge de Fabra. En cito literalment una conversa del 1929: "Cal tenir en compte que un mot pot ésser bo, però no adequat a un determinat estil. ¿Quin efecte estrany no faria, per exemple, en el teatre, un diàleg entre gent barcelonina en què els personatge diguessin sistemàticament quelcom en lloc d' alguna cosa ?"

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT