Publicitat
Publicitat

Federalisme i independentisme: camins compatibles? (i II)

Avui, vist com ha anat els darrers anys el procés estatutari, la confluència entre tots els catalanismes d'esquerres en un mateix "full de ruta nacional" -tal com es proposava en la primera part d'aquest article- pot semblar a molts una missió impossible. I pot ser que ho sigui. Tanmateix, la història recent ha ensenyat una lliçó prou clara: sense un projecte nacional comú mínimament coherent, a Catalunya els governs de progrés es converteixen massa fàcilment en carn de canó de totes les forces centrífugues -ja siguin forces polítiques, mediàtiques, socials o econòmiques- interessades a fer-los embarrancar.

El dilema sembla prou evident: o les esquerres acorden un projecte nacional suficientment còmode per a tots els seus membres -un objectiu difícil- o estaran destinades a governar, quan ho facin, des de la inestabilitat estructural -un escenari indesitjable-. Potser, fugint d'un dilema tan incòmode, hi hauria qui, des de les pròpies esquerres, preferiria directament renunciar a tornar al govern d'aquest país. Però aquesta és, sens dubte, la més deplorable de totes les opcions possibles.

Nosaltres -ho explicàvem ahir- apostem per una Constitució reformada que construeixi una Espanya radicalment federal i plenament plurinacional, però que a més reguli el dret d'autodeterminació, entès com a "dret de sortida". Molts, legítimament, pensaran que proposar avui una reforma constitucional no és més que ficar-se en un carreró sense sortida. ¿Però no ho és tant o més la idea d'una independència unilateral, no negociada i, per tant, al marge de tots els criteris del dret internacional? ¿I no és molt més problemàtic, encara, seguir amb l'actual statu quo autonòmic sine die ?

L'actual Constitució, vista la sentència de l'Estatut, sembla que ja ha donat de si tot el que podia donar pel que fa al seu potencial federalitzant. La redacció original de la Constitució reconeix elements diferencials històrics i culturals i, llegida d'una determinada manera, hauria permès un desenvolupament de l'Estat en la línia del federalisme asimètric. Però l'aplicació de tota Constitució és, per definició, discutible. La pràctica política i jurisdiccional dels principals òrgans de l'Estat ha traït repetides vegades l'esperit constitucional inicial, insistint normalment en una interpretació restrictiva. Així, la sentència del Tribunal Constitucional culmina un llarg procés que esgota la via autonomista i empeny els federalistes -si ho volen seguir sent- a pensar en horitzons alternatius a la mera lectura oberta de text del 78.

Per això, creiem que una reforma constitucional apareix com l'únic horitzó de futur realment viable per als federalistes catalans d'avui.

En realitat, no estem proposant res d'extraordinari. Catalunya ha estat tradicionalment, i ho segueix sent, el motor d'un concepte federal d'Espanya. I, de fet, el socialisme català ja fa temps que situa al centre del seu programa electoral la reforma federal de la Constitució. L'acord polític que el PSC va signar amb Ciutadans pel Canvi (CpC) per a les eleccions del 28 de novembre incloïa, en la seva literalitat, els nou primers punts del decàleg de Via Federal que garanteixen una clara evolució federal del model d'Estat.

Al mateix temps, tampoc no és cap secret que avui el socialisme català no incorpora en el seu model federal la regulació del "dret de sortida" -ni tan sols a la canadenca-. Acceptar-ho seria, per a alguns, entrar en una lògica més confederal que pròpiament federalista. D'altres creiem que es tracta, simplement, de construir l'Estat en base al principi de "lliure federació". Més enllà de la descentralització política, el federalisme és una filosofia política que entronca amb la concepció democràtica de la convenció i del pacte.

Fem-nos una pregunta: ¿negaria una Unió Europea veritablement federal el "dret de sortida" als seus Estats membres, potser? ¿Per què no aplicar el mateix criteri a les nacions -i regions, si volen- de l'Estat espanyol?

Pel que fa als independentistes, més enllà dels seus èxits o fracassos electorals i al seu grau de dispersió política més o menys gran, les seves posicions guanyen credibilitat gràcies al descontentament creixent de la nostra relació amb Espanya. En el seu cas, la pregunta que ens fem seria aquesta: ¿volen assolir la independència respectant les regles del joc (jurídiques) o al marge d'elles? En ple segle XXI, és pràcticament impossible violar les regles democràtiques bàsiques: a l'Europa d'avui les independències no es proclamen, sinó que es pacten. Però, sobretot, és indesitjable. ¿O realment algú creu que el camí de la "violència institucional" -ja sigui jurídica, ja sigui fiscal- és el millor per a la Catalunya d'avui? Així doncs, per declarar la independència, abans caldrà canviar la Constitució -"lleis canvien lleis", com solia repetir Jordi Solé Tura.

Dret de sortida, sí, però en el marc d'una reforma federal de la Constitució: aquest és el do ut des que podria permetre al federalisme i l'independentisme progressistes compartir un mateix full de ruta nacional. I, encara més enllà, en aquesta proposta haurien de convergir tots els que, lluny de la lluita partidista, estiguin disposats a acceptar la llibertat de voler continuar o no en el projecte espanyol en base a mecanismes democràtics constitucionalment reconeguts.

Amb una Constitució com aquesta, és a dir, amb un Estat profundament federal i netament plurinacional, els federalistes creiem que seguir a Espanya serà, sens dubte, la millor opció per a Catalunya i que una majoria dels catalans també ho veuran igual. Els independentistes probablement seguiran volent marxar de totes totes. Però, arribat el moment, amb una Constitució així, serien els ciutadans i ciutadanes del nostre país els que ho haurien de decidir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT