Publicitat
Publicitat

Federalisme i independentisme: camins compatibles? (I)

Fa pocs dies, en aquestes mateixes pàgines, en un article on analitzava la situació política derivada de les darreres municipals, Josep-Lluís Carod escrivia això: "A Catalunya, al País Valencià i a les Balears, algun dia les esquerres i els grups polítics nacionals veuran que, per separat, mai no tindran l'hegemonia. Hi ha d'haver espai per a una esquerra nacional [...] amb vocació de majories i no pas marginal [...]. Al PSC, a ERC [...], però també a CpC, entre les files d'ICV i també de CDC algú ha de fer un pensament, i ser valent, coherent i tenir visió històrica i mirada llarga".

Centrem-nos en Catalunya. Donem per bona la premissa de què parteix el que fora vicepresident del govern d'Entesa: per separat, sembla difícil que cap de les esquerres pugui ser majoritària al nostre país, almenys durant força temps. I fem servir d'excusa les seves paraules per fer-nos una pregunta: ¿és possible, avui, construir un punt de trobada entre totes les esquerres catalanistes, sense demanar a canvi a ningú que renunciï a la seva identitat, és a dir, sense exigir a ningú que abandoni el seu projecte nacional? És una qüestió que, poc o molt, ens sembla indefugible.

Recordem que el nostre país es caracteritza per disposar d'un amplíssim espai polític progressista i d'esquerres. I reconeguem que les expressions electorals d'aquest espai estan considerablement disperses pel que fa a l'eix nacional: des de l'autonomisme ras, a l'independentisme rupturista, passant pel federalisme prudent o el radical, el confederalisme progressista o l'independentisme gradualista, entre els ciutadans i ciutadanes d'esquerres i de centreesquerra del nostre país hi podem trobar, com diria el poeta, tots els colors del blau.

El cicle polític dels darrers deu anys ha servit perquè els diferents catalanismes hagin modificat les expectatives sobre els seus horitzons respectius, però -no ens confonguem- no els ha conduït a abandonar-los. Ara per ara no fa pinta que la majoria de federalistes vulguem deixar de ser-ho, ni que els independentistes estiguin disposats a renunciar al que són. Per tant, la qüestió és la que és: ¿com podem construir un projecte nacional comú a totes les esquerres, suficientment confortable per a tothom, que sigui coherent i consistent, i alhora respectuós amb la pluralitat de sentiments de pertinença i d'identificacions nacionals?

No oblidem que els tripartits van ser castigats, en part, perquè van ser percebuts com una manca de coherència entre els propòsits nacionals dels seus diferents membres. La vida política catalana, com la de tots els països, sempre tindrà episodis de mala mar i de tempesta. Si el vaixell falla en la seva estructura bàsica, una simple navegació entre onades complicades provoca vies d'aigua tan impossibles de taponar que acaben per enfonsar-lo. Un futur govern d'esquerres s'ha d'articular sobre l'avinença entre projectes nacionals, que passa necessàriament per una màxima de mínims : primer Catalunya.

Des de Via Federal -una campanya de CpC- defensem des de ja fa un temps una proposta que, poc o molt, pretén ajudar a quadrar el cercle, és a dir, a fer compatibles els diversos horitzons nacionals de les esquerres catalanes. De manera molt resumida: es tracta de projectar una Espanya radicalment federal en la seva arquitectura constitucional, que reconegui plenament la plurinacionalitat de l'Estat i que, al mateix temps, no exclogui la possibilitat de la separació d'una de les seves parts.

Una Via Federal que es concreta en un decàleg els diferents punts del qual defineixen el contingut de la reforma constitucional que es requeriria, de manera inevitable, per donar pas a aquest nou model d'Estat. Els nou primers detallen el tipus de federalisme que necessitaria Catalunya per seguir a Espanya sense renunciar a cap de les seves aspiracions legítimes: 1) Reconeixement jurídic de les diferents nacions de l'Estat; 2) Senat com a veritable cambra territorial; instauració de mecanismes de cooperació horitzontal entre comunitats federades; 3) Plena cooficialitat de totes les llengües de l'Estat; 4) Aplicació estricta del principi de subsidiarietat a la distribució de les competències entre nivells de govern, més clàusula dispositiva; fixació dels criteris que justifiquen i legitimen les asimetries competencials entre comunitats, ja siguin asimetries transitòries o definitives; 5) Limitació del dèficit de les comunitats riques, de manera compatible amb la seva aportació a la solidaritat interterritorial; 6) Organització federal del poder judicial; 7) Infraestructures en xarxa i no radials; 8) Distribució de les principals institucions entre les diferents ciutats de l'Estat (per exemple: Senat a Barcelona); 9) Impossibilitat de recórrer els Estatuts ja aprovats en referèndum.

El punt desè és el referit a la regulació -a la canadenca- del "dret de sortida".

La idea de propiciar una confluència entre federalistes i independentistes ha estat acariciada per molts, en diferents moments de la història del catalanisme. Creiem que, qui avui la vulgui recuperar, ha de començar per posar sobre la taula un full de ruta -no només polític sinó també jurídic- que pugui ser compartit per uns i altres sense necessitat de vendre's l'ànima. Quina altra cosa que no sigui una reforma constitucional com l'assenyalada podria arribar a complir tots aquests requisits?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT