Feina, sous i beneficis

La vaga de TMB, la reforma laboral, els sous en empreses públiques o el rescat de Grècia són temes d'actualitat aparentment independents que de fet tenen un rerefons comú: la relació entre les activitats econòmiques i les necessitats dels ciutadans. Partint del fet que l'economia és el sistema per donar col·lectivament resposta a les necessitats de les persones, podem distingir diversos tipus d'activitats:

1) El mercat lliure. Els pagesos que conreen tomàquets, els forns que couen pa, les empreses que fabriquen televisors, les perruqueries o els tallers que reparen cotxes: tots fan un servei útil. En les nostres societats hem acceptat que aquestes feines proporcionin un sou o un benefici. Dintre d'un marc general que s'ha de complir, els preus els fixa el mercat i els sous o els beneficis surten de la relació entre empresa i treballadors. En aquest gran espai econòmic, la regulació dels estats deixa un gran marge per a la llibertat, que inclou risc, cooperació i enfrontaments.

2) Els serveis públics gratuïts. Al llarg del temps s'han establert unes àrees que s'han considerat bàsiques i s'ha decidit que ningú no podia quedar-ne fora per manca de diners: l'educació obligatòria, una gran part de la sanitat... L'estat, amb els diners de tots, garanteix l'accés gratuït a aquests serveis, que es paguen amb els impostos. Les persones i les empreses que hi treballen tenen un grau més alt de seguretat i molt menys risc, perquè tant la demanda del servei com el pagament està garantit. Per això tant els sous com els beneficis han de ser inferiors als de l'altre sector.

3) Els serveis bàsics subvencionats. Sense arribar a la gratuïtat, hi ha altres sectors (aigua, electricitat, transports col·lectius, trens, universitats, correus, televisió...) que també es consideren bàsics i les tarifes dels quals són fixades normalment per sota del cost real. Poden ser prestats per empreses públiques o contractats a empreses privades, però en aquest cas no es tracta d'un mercat lliure. El nivell de risc és molt més baix i per tant els sous i els beneficis també haurien de ser més moderats.

4) El sector d'inversió financera. Deixo de banda l'activitat bancària tradicional que consisteix a rebre dipòsits i donar crèdits a persones o empreses. Parlo de tota la nova activitat al voltant de les borses, els fons d'inversió, els nous productes financers i les operacions d'alt risc i rendiment, és a dir, les operacions d'especulació sobre el valor d'empreses, d'immobles, del petroli, d'aliments... És molt discutible que aquestes activitats responguin a una necessitat social i facin un bé a les persones, llevat de les que en treuen grans plusvàlues. Cal tenir en compte que, com que no creen valor real, tot el que algú guanya ho perd algú altre; de fet, al final ens hem quedat igual, però uns més pobres i altres més rics. Els darrers quinze anys han posat en evidència com, una vegada eliminada la riquesa fictícia de la bombolla, les desigualtats socials han augmentat molt.

He donat aquesta visió general, incompleta i subjectiva, per poder fer i contestar algunes preguntes d'actualitat.

¿Es pot acceptar que les empreses privades que són concessionàries d'un servei públic tinguin com a principal objectiu els beneficis? Jo crec que, amb una demanda assegurada, i en molts casos amb un monopoli de fet, haurien de tenir uns sostres de guanys i unes exigències molt més fortes de qualitat del servei, que prevaldrien sobre els resultats. Els governs són massa condescendents en les concessions.

¿És raonable un mateix tractament del dret de vaga, que no poso en qüestió, en una empresa privada que en una prestadora d'un servei públic? La vaga és una arma contra l'empresa, però en aquest segon cas perjudica els usuaris i el conjunt de l'economia, que depèn d'aquest servei. Caldria una regulació que tingués més en compte els interessos generals per sobre dels particulars. Això que l'opinió pública va veure clar en el cas dels controladors aeris, perquè era un grup elitista, cal estendre-ho a altres sectors, no elitistes però sí instal·lats.

¿No passa a vegades que els directius i els treballadors d'empreses de servei públic, a part de més seguretat, tenen uns nivells de sous superiors als del mercat privat? Segurament és conseqüència d'una deixadesa de les administracions i d'una especial força negociadora sindical en aquests sectors, per la seva capacitat de paralitzar un servei bàsic. Manca transparència i hi ha hagut poca valentia política per part de molts governs.

¿Té algun sentit que el sector bancari, que amb els negocis purament financers allunyats de l'economia productiva no aporta cap valor a la col·lectivitat, sigui el que tingui més bons sous, més beneficis i menys impostos? La desregulació, la creativitat en nous productes i l'exaltació del guany han estat en l'origen de la crisi actual. La nova regulació que es va prometre el 2008 no s'ha fet. Al contrari, estem veient una imposició dels bancs als governs i als ciutadans de polítiques d'austeritat, algunes necessàries, però d'altres exagerades i forçades de calendari, que ens porten a una recessió. Cal una reacció dels governs. Cal una actuació molt més decidida de la Unió Europea, que no està a l'altura del que tenim dret a esperar, després d'haver-li cedit la nostra sobirania.

Algunes d'aquestes millores demanen reformes i noves lleis, però també la voluntat d'aplicar les que ja hi ha. Si no es fa, ens podem preguntar: al servei de qui estan els governs?