Feliç Diada malgrat tot
Per celebrar un dia com aquest divendres, Pablo Iglesias va fer com tots els altres i, inflamat, va esgargamellar-se per demanar el vot a tots els que “no s’avergonyeixen de tenir pares andalusos o extremenys”. Si em punxen no em treuen colesterol. Si continua fent aquestes declaracions, no mereixerà ni el vot de la Camats, em diu l’home amb qui dormo, que és l’orgullós fill d’una andalusa. El calculat baladreig d’aquests fabricants a mida d’una realitat que els encaixi a l’eslògan ens fa somriure, és cert. Sorprèn que vingui de la (sempre teòrica) esquerra. Primer van ser els del PP, que ens van dir nazis. No t’esperes mai un insult tan salvatge, però et dius que per no trencar Espanya faran el que sigui. I ho entens. El que volien expressar, et dius, és el desconcert i la ràbia en veure les concentracions pacífiques i multitudinàries d’un Onze de Setembre. El cervell, que sempre protegeix, els diu que no. Que no pot ser que allò sigui espontani, perquè ells no en tenen cap equivalent. El dia de la pàtria en són quatre i la cabra. I llavors diuen el que poden dir: que ens han rentat el cervell, com a les joventuts nazis.
La segona onada la componen els (sempre teòrics) polítics d’esquerres espanyols. Felipe González o ara Pablo Iglesias. I també somrius quan ho fan, i penses que l’un ja va demostrar amb allò dels GAL que el fi justifica els sinistres mitjans. I que l’altre busca el votant més idiota o fantasiós i que, sobretot, com els altres, necessita els aplaudiments dels que, com ell, no viuen aquí.
Però vet aquí que passa una cosa. De la mateixa manera que les dones maltractades tenen sentiment de culpa, comença a haver-hi catalans que tenen por de “semblar” nazis. Li pregunto a una amiga que sempre ha anat a les manis on serà. “¿És que amb la samarreta blanca no semblarem de les joventuts hitlerianes?”, em diu. Feina feta. Felicitats.
