30/05/2011

Felip Puig a les coves del sado

2 min

Quan escric això encara no se sap si els indignats decideixen aixecar el campament de la plaça de Catalunya o no, però del que no hi ha dubte és que hi ha motius per felicitar-los. De vegades, per a un columnista equivocar-se és un plaer, i m'alegro que el pronòstic que vaig fer fa deu dies, en el sentit que el moviment s'extingiria just després de les eleccions del 22-M, fos errat. Els indignats hauran resistit almenys una setmana més, i ho han fet mantenint tothora un comportament cívic irreprotxable. Això ha fet que la seva protesta hagi estat un èxit, tant pel que fa a les adhesions que ha suscitat entre la ciutadania com a la repercussió que ha obtingut arreu del món.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per si necessitaven encara una mica més de projecció, la van obtenir amb la carregada policial de divendres al migdia, que finalment només va servir perquè els acampats tornessin al vespre amb energies renovades (i amb una dutxa al cos, que, tot sigui dit, a més d'un li convenia). Segur que els Mossos també van actuar de manera impecable i que van practicar les detencions justes i necessàries, Déu Nostre Senyor ens alliberi de suggerir el contrari, però el cert és que el desallotjament va ser un exemple categòric de com es maten mosques a canonades (i també algun poll, potser). Qualsevol que veiés aquell bé de Déu de furgons i d'agents antidisturbis, i aquell helicòpter que sobrevolava ominós la plaça de Catalunya (només li faltava portar les Valquíries de Wagner a tot drap per semblar tret d' Apocalypse Now ), podia pensar que, més que de dispersar un estol de grenyuts inofensius es tractava de començar una guerra. Felip Puig ja ha deixat ben clar que, amb ell de conseller d'Interior, no s'hi valen collonades, que aquí s'ha acabat la xauxa de què en temps de Joan Saura van gaudir okupes, antisistema i altres herbes radikals , i que quan ell es posa a fer d'estricta governanta no té qui el superi. Ah, i que els Mossos són l'excel·lència feta cos de policia, i que constitueixen un orgull superlatiu per a qualsevol bon català. D'acord, queda entès i ho copiarem mil vegades, per no oblidar-ho. Però en segons quines ocasions, sembla aconsellable mantenir una certa cautela amb els excessos de zel, no fos cas que ara ens passéssim de frenada per l'altre costat.

Prop de la mitjanit de dijous, poques hores abans del desallotjament, vaig passar per la plaça de Catalunya i em vaig aturar un moment a escoltar què deien els indignats . Havia agafat el micro un paio no precisament jove que deia no sé què d'abolir els privilegis de los de siempre i de donar el poder al poble. És a dir, vaguetats i imprecisions, que deriven d'un dels punts més febles del moviment 15-M: l'absència d'un discurs sòlid i articulat, que fa que cadascú vagi a la seva. Però el sentit del moviment potser no era altre que es produís i resistir un parell de setmanes. Prou temps per posar en evidència un poder polític que, davant del fenomen, només ha sabut quedar en ridícul. Fins i tot quan ha intentat sufocar-lo.

stats